20 de gener 2017

El nostre pitjor enemic, al Club de lectura d'Amposta



18/01/17
Un percentatge molt alt de vegades (majoria absoluta confortable, en tot cas), quan vaig a Amposta és per visitar la Biblioteca Sebastià Juan Arbó, i avui no és una excepció. El motiu; comentarem El nostre pitjor enemic al Club de Lectura; el primer que es dedica a aquest llibre.
Ja he visitat molts clubs de lectura per comentar diversos dels meus reculls de contes i, tot i que sempre hi ha sorpreses, quasi puc endevenir quines coses em comentaran, quins sentiments desperten aquests emotius engranatges que són els microcontes. Però ara, amb la meva primera novel·la, em sento àvid d’escoltar les impressions que ha causat.
Com sempre, arribo a la ciutat per la carretera de la Carrova, torço a l’esquerra i enfilo el carrer que em porta a l’emblemàtic edifici de la Biblioteca. Aparco sempre al mateix lloc, deus metres amunt, deu metres avall; és agradable arribar a ciutats i persones on pots fer el de sempre.
Travesso un pont de fusta que salva el fossat d’un antic castell. Uns xiquets juguen a la porta, aliens a l’onada de fred que banya totes les converses d’aquests dies. I entro a l’antic molí reconvertit en biblioteca, a moldre paraules, a veure què en surt.
Al rebedor del primer pis encara hem reben les fotos d’escriptors i escriptores, molts amics i amigues, que vam participar a les passades Jornades de les Lletres Ebrenques. I al segon pis, dos petons a la vitalitat incombustible de la Joana Serret, la directora.
A poc a poc van arribant els membres del club, força aviat, perquè deu minuts abans  de l’hora d’inici ja estem asseguts amb ganes de començar, i ens fem passar la fam amb un berenar dolç. Algun rostre familiar i algun bon amic, com el CREAtiu Xavier Miró, que m’abraça com a pagament pactat que havíem establert per la dedicatòria d’un llibre (alguns deutes són sagrats).
Enceto la tertúlia però sóc breu, perquè em deleixo per saber què els ha semblat el llibre, i em satisfà comprovar que la tristesa del comandant resulta comprensible, i potser solidària, que el to poètic de l’estil els ha satisfet, que les descripcions són encertades i els personatges desperten emocions, que les sensacions han arribat a bon port.

En sortir, continua l’onada de fred? Quin fred?

Cap comentari: