02 de maig 2017

VIure (camins d'esperança)






Ja és una tradició que Josep Barjuan sedueixi cada cop més gent en els seus projectes artístics amb forta arrel prioratina, i sovint amb el vi com a element de connexió.
L’any passat for el projecte El temps (que passa), i enguany VIURE (camins d’esperança, amb hem participat setze escriptors, la majoria vinculats amb el Priorat: Agustí Masip, Fede Cortés, Fe Ferrer, Francesc Valls-Calçada, Gabriel Pena-Ballester, Jesús M. Tibau, Jordi Carrió, Jordi Coca, Toni Orensanz, Xavi Vaqué, Oriol Izquierdo, Pere Audí, Maria Mercè Roca, Pilar Garriga, Roger Vilà i Raimond Aguiló.
Tots els textos han estat il·lustrats pel mateix Josep Barjuan amb delicadesa; la mateixa delicadesa i professionalitat amb què ha buscat patrocinadors, ha materialitzat el projecte en una caixa plena d’esperança, i ha organitzat l’acte de presentació que ha tingut lloc el passat 29 d’abril, al Castell de Falset, dins del marc de la Fira del vi.
Entre altres coses (potser la principal), l’acte serveix per enfortir lligams amb escriptors que quasi som de la família.
I em dirigeixo a Falset amb la seguretat de trobar calidesa, tot i aquest final gèlid d’abril, tot i la pluja, to ti el vent que bufa dalt d’un Castell on, en aparença, sóc el primer en arribar. Però no, una veu coneguda que surt d’un cotxe aparcat a la vora em pregunta, divertit, si busco algú. És el Toni Just, que ja m’ha acompanyat molts cops a la guitarra, i la seva parella, la Laia. Són tots dos dolços, i el seu somriure és la millor de les benvingudes; gent sana, com sempre diu l’amic comú, Jesús Fusté.
I comença el ritual de sempre, que no cansa, l’arribada gota a gota de participants, de petons, d’encaixades.
Entre tots parem la senzilla escenografia, fem córrer la tarima, posem cadires, mentre el Toni, endolla cables i prova la guitarra (em quedaria mirant hores i hores com toca, per dins i per fora, com viu la música, com xala i somriu). Fem proves de so, i ell toca la peça que ha seleccionat per al meu text, Amb gust de cirera als llavis; la reconec, ja l’havia triat alguna altra vegada, i m’és tan fàcil i tan plaent, llegir acaronat per les seves cordes!
A última hora proposo un canvi; que els escriptors, que llegirem el nostre text, no ens col·loquem a primera fila, sinó al darrere de la tarima, com formant part junts de l’espectacle, com un tot.
I comença l’acte amb breus parlaments introductoris i protocol·laris, de Josep Barjuan, de Carles Brull, regidor de Cultura, i de l’alcalde, que clourà l’acte.
I llegim envoltats de la guitarra, i hi ha força gent que ens escolta de forma respectuosa, moltíssima diria jo per a aquesta mena d’actes.
Al Priorat fem coses.
Us deixo amb una improvisada gravació d'un moment de l'assaig:

Cap comentari: