Vora el riu, una parella gran amb tot l’aspecte de jubilats turistes estrangers, potser anglesos o francesos. Ell porta una gorra blava a conjunt amb un polo de color similar, i ella amb barret groc i uan camiseta del mateix to. Tot plegat no deu ser fruit de la casualitat, i algú de la parella mira que tot tingui un sentit, fins i tot els dies de relax, lluny de casa. Ella el vol fotografiar amb el mòbil i li dona instruccions molt precises sobre com s’ha de posar, recolzat a la barana amb aparença informal, amb el riu de fons. Li indica amb la mà que es mogui una mica més a l’esquerra; suposo que busca l’enquadrament perfecte. Tot això ho veig des de la distància, mentre m’hi aproximo, passo pel seu costat. Després de passar uns quants metres, i uns quants segons, veig que segueixen encara les indicacions, i crec distingir, o me la imagino, la cara de resignació de l’home, estoic. Se’m posa el semàfor verd, però em resisteixo a passar encara, fins que acabi l’escena. Quan per fi fa la fotografia, ella li ensenya, cercant el seu vistiplau, i ell dona la conformitat de seguida amb evidents cops de cap. No crec que l’hagi pogut veure gaire bé, en aquella petita pantalla amb la llum que cau aquest migdia. El seu grau d’exigència deu estar sota límits. La perfecció, de vegades, està sobrevalorada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada