El gran que es menja el petit. Hem llegit i vist milers d’històries amb aquest argument. Sovint el petit ha d’utilitzar tot el seu enginy per a desfer-se de les urpes sense escrúpols del gran, per a mantenir-se fidel a la seva manera de ser, als seus ideals, i no caure difós dins dels engranatges del gran, que ve a ser el mateix que desaparèixer. Hem llegit històries de nacions i de gàngsters així, i recordo algun entramat similar emmarcat dins de la indústria periodística, per exemple, però aquestes coses, al món editorial català, no passen, no? O sí?
La novel·la Casus Belli, de Teresa Saborit, guanyadora exaquo del 42 è premi Armand Quintana, ens retrata aquest món, i no he decidit encara si em fa riure o plorar. Potser simplement val la pena seguir el joc de la seva novel·la (o la teràpia), sobretot si s’hi troben algunes coses que ens puguin semblar familiars.
1 comentari:
«No sé si riure o plorar.» Vist com va el sector editorial, crec que has fet el millor resum possible de Casus Belli (hehe). Mil gràcies per llegir i comentar el llibre! ❤️
Publica un comentari a l'entrada