SOBRE TIPUS DE CONTES

 

Superada la xifra de mil contes escrits, i de molts més llegits, em ve de gust reflexionar en veu altra sobre diversos tipus de relats, sense ànim de ser exhaustiu ni rigorós, ni de considerar-me expert en aquesta matèria, ni en cap altra.

En primer lloc hi ha els contes fantàstics, que inclouen elements surrealistes, màgics o aparentment impossibles al món real. És un tipus de relat que va practicar amb mestria Pere Calders, fent aparèixer mans als jardins de les cases, o arbres als menjadors. Cal tenir en compte que aquests elements fantàstics poden subratllar la part realista que amaga la història. Crec que és el tipus de conte en què habitualment es pensa quan se cita aquest gènere, sobretot qui no n’és un lector habitual, o jo mateix, al principi, quan de forma voluntària o involuntària m’inspirava en els contes de Calders. De totes maneres, no ha estat un recurs que hagi utilitzat gaire sovint. Comparant amb el món de la fotografia, seria una imatge manipulada amb la incorporació d’elements externs.

Un segon tipus serien els relats que narren una història versemblant exagerant-ne alguns trets per a donar una imatge ridícula, grotesca o patètica. Tenen una clara intenció irònica o sarcàstica, i juguen amb l’exageració per a subratllar aquests trets, per a delatar-los, per a denunciar-los, o simplement per a divertir. És molt lúdic escriure’ls i llegir-los, entren amb facilitat i desperten somriures, tot i tocar sovint més d’una nafra. Crec que són més comercials, si és que aquest estimat gènere del relat breu té alguna cosa de comercial. A l’inici vaig escriure molts contes d’aquests tipus, que es poden llegir sobretot a Postres de músic, i me’ls trobo sovint a primers llibres de companys de gènere, però els he anat deixant enrere de forma gradual, com a escriptor i com a lector, però no del tot; Al món de la fotografia seria com posar algun filtre a la imatge, com exagerar el contrast.

Un tercer tipus és el conte realista, que narra una situació amb la màxima veracitat possible, sense afegir elements imaginaris, per a subratllar sovint el seu dramatisme. Ens parlen de temes punyents o apassionats, són com destralades, com sacsejades, i aprofiten el recurs de la seva brevetat per a resultar més esmolats i profunds. Fan que el lector aturi la respiració un segon, i requereixen a l’autor una calculada precisió i domini del temps i les paraules. Els temes que tracten podrien aparèixer a un telenotícies o a un diari local. N’he escrit algun, però per algun motiu no acostumo a endinsar-me, almenys de forma explícita, en grans tragèdies o drames. Seguint el símil fotogràfic, seria una fotografia realista d’un moment contundent, d’una explosió de sentiments captada en un clic.

Un quart tipus de relat és potser el que més escric darrerament, el que més m’atrau ara mateix com a autor i lector. Es tracta de relats que retraten la quotidianitat sense gaires parafernàlies ni elements decoratius. Mostren gent en actituds senzilles i habituals, i que mostren una mena d’emocions que la majoria compartim, que en subratllen la humanitat. De vegades, els detractors es lamenten que no hi passa res, quan, de fet, hi passa tot. De fet, combino aquesta mena de relats amb el dietari, i dubto si escriure en un o altre gènere determinades situacions que observo en el meu anar i vindre diari, de manera que els meus contes semblen narracions de la veritat, i el meu dietari sembla un recull de contes. La fotografia, en aquest cas, seria de persones caminant pels carrers d’una ciutat, assegudes en un banc o aguaitant des del balcó.

Segur que hi ha més tipus de relats, potser tants tipus com relats o com a autors, i que poden presentar múltiples variants. Ja he dit que no volia fer un resum detallat.

Escric aquesta reflexió després d’escriure un relat del segon tipus, després de molt de temps, i de divertir-me fent-ho. Els últims anys, no acostumo a escriure relats de més d’una pàgina, i en aquest cas n’he escrites tres d’una sola tirada. Em diverteix tornar a aquest segon tipus de relat de forma puntual, són una joguina, els necessito, com qui visita de tant en tant l’habitació on dormia de petit.