Al passeig de Ribera conviuen diverses formes de mobilitat ciutadana; una forma de convivència a la qual tot just comencem a habituar-nos a les voreres de les nostres ciutats, com tantes altres convivències en altres tipus d’espais geogràfics o nacionals.
Un carril bici pintat a la vorera travessa el passeig. Una família, amb tres o quatre fills, ve cap a mi. La mare va una roda per davant dels altres, però no és cap cursa; subjecta el mòbil amb el braç dret estirat, i grava el dominical passeig en bicicleta de la família. Es queixa que no paren prou atenció a la precària gravació; “Me la fotré”, escolto que s'exclama.
Passen per davant meu i es perden ràpidament al final del carrer. Penso que formaré part de la gravació que després veuran a casa, o que fins i tot penjaran a les xarxes socials. Ningú es fixarà en un senyor amb pantalons curts que passeja un gos. Seré un personatge secundari, ni tan sols això, una figura sense protagonisme, prescindible, innecessària, tractat amb la major de les indiferències. Bona lliçó d’humilitat per a la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada