En sortir de l’edifici, presencio una escena quotidiana, que es repeteix generació rere generació, i que em desperta tendresa. Una noia entra per la porta, al mateix moment en què jo surto, mentre dues noies estan plantades fora. Em saluden, educades totes tres, i es diuen adéu amb un somriure dolç. Tot just l’una ha tancat la porta, les altres giren cua per on han vingut, en direcció a les seves llars, suposo. Com a tots els pobles i ciutats, han seguit el ritual d’acompanyar la seva amiga fins la mateixa porta de casa, per una ancestral necessitat de seguretat compartida, i per a estirar la conversa fins a l’últim moment.
Quan jo tenia la seva edat, a Cornudella no teníem aquest hàbit, almenys els nois, i crec que tampoc les noies. Als anys setanta el poble era una bassa d’oli, la inseguretat era impensable, i els carrers formaven part de casa nostra; la gent que hi transitava era tota coneguda i de fiar, amb nom, cognom i malnom. Només recordo una excepció. Als estius, quan la colla es veia incrementada pels estiuejants habituals, i les nostres trobades acabaven més tard, acompanyàvem una de les noies més joveneta fins a casa seva, carretera de la Morera amunt, cap als “afores” –i escric “afores” entre cometes, perquè aquest concepte, al meu poble llavors, representava una distància ben petita. Estiràvem una estona el temps de comiat, asseguts a la barana de la carretera, des d’un revolt on es veia el poble i les estrelles.
Xalava molt ballant amb aquella noia, ens enteníem, rèiem. D’això fa més de quaranta anys. Com ha canviat tot! Jo he publicat una vintena de llibres, i ella ara comanda el poble, havent-se convertit en la seva primera alcaldessa. Fa temps que no ballem, però somriem sempre que ens trobem, perquè hi ha coses que canvien, però coses que no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada