Veig llençat, o perdut, mig colgat de terra, un vell encenedor amb el logo d’una antiga discoteca que funcionava durant la meva joventut. Aquest no era l’hàbitat on jo em movia amb més assiduïtat, però sí era usuari ocasional d’aquests emblemàtics espais d’una època, de les seves llums de colors en continu moviment entre la foscor i el fum, del ritme de la música de moda, de l’esperat moment en què en posaven una de lenta. L’encenedor era una bona eina d’aproximació a una possible parella, oferint foc amb gentilesa, simpatia o cara dura, segons la tàctica de cadascú, amb unes transparents intencions. Rarament aquell foc encenia altra cosa que una cigarreta, però en comptades ocasions s’escampava i feia saltar guspires que brillaven en la nit. En alguns casos, el foc es manté dècades després, sense tanta flama, sense gaire capacitat de combustió, però viu encara. Ignoro el bagatge de derrotes i victòries d’aquest encenedor. La seva imatge de derrota, mig colgat entre les fulles seques, potser és un símbol dels ideals no assolits de la nostra generació. La discoteca ara obre puntualment, crec que per a festes remember.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada