Un pare aturat a la vorera, amb una filla menuda, d’uns dos o tres anys, i un nadó més menut encara al cotxet. Escolto com pregunta a la germana gran, prou petita encara: “On el deu haver llançat?” De seguida entenc que parla d’un mitjó del més petit, que llueix un peu nu i en constant moviment. “No pot anar així, que es constiparà!” exclama mentre no paren de mirar al seu voltant, i la xiqueta aixeca les espatlles. No veig el rostre del nadó, però dedueixo per l’anar i vindre de mans i peus que està neguitós o divertit. Se’n tornen per on han vingut, a veure si el troben. Jo lamento no haver vist l’escena fa uns anys, quan escrivia el recull de relats No és la derrota,sinó el vent, i buscava causes i conseqüències de la presència d’un mitjó a la vorera. És gran la temptació de seguir-los, per comprovar com acaba la història. Ho faig des de certa distància, però de seguida s’aturen davant d’un cotxe, potser el seu. Ja venen cap a mi, el nadó amb els dos mitjons encapçalant la comitiva, tots tres somrient, victoriosos, alleugerits. Explicaran l’anècdota en arribar a casa? O preferiran estalviar-se que s’enfadi mare? Potser el nadó dirà “papa” mentre s’assenyala el mitjó, i hauren d’inventar-se una història. De totes maneres, dubto que la gran s’aguanti sense desvetllar el secret, sense parar de riure ja tots junts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada