La geografia és el fil que
he estirat per a escriure les narracions de A voltes, un planeta. Es tracta
d’una geografia inventada, amb què jugo per a veure com les muntanyes, els
deserts, els llacs, el clima... influeixen en les persones que hi viuen.
Ara m’adono que la
geografia ja ha estat important en un altre llibre anterior, El nostre pitjor enemic, on el punt de partida inicial és imaginar els personatges tancats en
una illa, una illa que esdevé protagonista, una illa aspra, de clima incòmode,
amb fauna que ho fa tot més difícil.
Però els dos llibres són
molt diferents. El nostre pitjor enemic va ser la meva primera novel·la,
escrita entre 2014 i 2015, de llarga gestació, de part dolorós, que es convertí
en un repte feixuc i recordo que poc grat. És la meva obra d’estil més barroc
potser, i em deixà esgotat i sense perspectiva sobre la seva qualitat. La meva
sorpresa fou que guanyés el primer concurs on la vaig presentar, el Premi de Narrativa de la Ribera d’Ebre, que publicà Cossetània Edicions el 2016. Amb els
anys, m’he reconciliat amb aquesta novel·la, he oblidat –o fins i tot valorat-
l’esforç que em costà escriure-la, i cada cop m’agrada més.
En canvi, A voltes, un
planeta, és possiblement el llibre que més m’ha divertit escriure, i sorgia
espontàniament, venint-me al cap idees de països a cada passejada, i que vaig
enllestir en poques setmanes, l’estiu de 2019, i xalo rellegint els capítols
des del primer dia.
El primer requereix una
lectura atenta, per a pair sense pressa. El segon convida a deixar-te anar, a
llegir de forma relaxada com qui gaudeix del paisatge que es mou des de la
finestreta d’un vagó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada