Al carrer, mentre passejo la gosseta, passen pel nostre costat dues noies, d’uns trenta anys. Escolto que una explica a l’altra: “I li vaig dir, pujo, fem una cervesa i baixo”. Imagino que es refereix a una tercera amiga que tenen en comú, i que consideren que necessita alguna mena de suport moral o emocional, per petit que sigui, tot i que això de la petitesa sempre és relatiu.
El temps no sols es mesura en quantitat, sinó en qualitat. En aquest cas, la referència a la cervesa marca una durada més o menys concreta, que tots sabem que es pot estirar indefinidament, però allò que importa d’aquesta mesura de temps és la intensitat, la distància breu, l’aroma, l’escuma de les relacions socials, la distensió que faciliten uns pocs graus etílics.
Hi ha matisos entre proposar un cafè i una cervesa: tots dos plaents, el primer convida a reflexionar, a la conversa sense urgències; la segona pot ser un recurs per a acompanyar l’alegria i el dolor. L’important és fer saber que algú comparteix la nostra taula, i un temps potser petit, però estimat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada