el pronom adequat

Tenia gràcia per a escriure el pronom adequat a les frases subornidades. En canvi, a les insubordinades...

El nostre pitjor enemic, al Diari de Tarragona

Dissabte passat, entrevista de Marina Pallàs a la contraportada del Diari de Tarragona, parlant d'El nostre pitjor enemic.

Joan Revillas, que sempre em fa les fotos per a aquest diari, em va fer seure al tera del pont Roig. "Em trec les ulleres?", li vaig preguntar, perquè es fan fosques amb el sol. "No, tu ets una persona d'ulleres!", va respondre.

Sinceritat

L'escàndol ha trascendit. La premsa l'espera davant de casa des de fa tres dies i quatre nits. La sinceritat no té porta del darrere.

Un segon fora del dubte, de Marta Pérez Sierra

Un segon fora del dubte, de Marta Pérez Sierra
Editorial Gregal, 2016

Una història inspirada en fets reals, explicada en poesia, perquè només amb la poesia puc arribar a ell, el meu estimat amic mort poques hores després del trasplantament doble de pàncrees i ronyó que li van fer a Barcelona, l’any 1984.

Ell, en Jordi, sabia que moriria, ho sabia del cert, i abocat a la seva última esperança va dir que sí al trasplantament. En els seus últims mesos de vida, diabètic, cec, amb diàlisi i un llarg etcètera de patiments, desitjava més que mai gaudir de la vida.

Aquest poemari neix de l’experiència viscuda i de la reflexió sobre la recerca del plaer quan tenim la mort a tocar dels dits. Sentir plaer, fugir del dolor i del dubte, ni que sigui un segon.

A PUNT, AMB EL SENY I LA RAUXA ALHORA

A PUNT, AMB EL SENY I LA RAUXA ALHORA

 El poble català és un poble esquizofrènic, que es mou estranyament entre el seny i la rauxa i, de vegades, potser atenent a les lleis de la física quàntica, és capaç de trobar-se als dos extrems a la vegada. Un poble ben curiós el nostre, amant de les tradicions i la modernitat, inquiet i conservador, revolucionari sense ganes de molestar. Tan aviat volem salpar cap a Ítaca amb el que portem posat, com ens discutim per fer les maletes de la forma més meticulosa possible, que no manqui res, tot ben plegadet que no s’arrugui durant el trajecte. La campanya del’ANC i Òmnium per a aquest 11 de setembre ens diu que ja estem a punt. En converses que he mantingut amb altres il•lusionats i pacients independentistes ens hem lamentat que altres nacions, amb molt menys bagatge que nosaltres (manifestacions multitudinàries, majoria absoluta al Parlament, etc), ja haurien declarat la independència fa temps. Però nosaltres no, nosaltres ho hem de tenir tot a punt. En principi no és una crítica, o sí, no ho sé, ens agrada fer les coses ben fetes, tot i que no sempre ens en sortim, o ens quedem a mitges, o a l’hora de la veritat ens sentim traïts per altres nacions més pràctiques. Estem a punt? En quin punt? Al punt i final? A un punt i seguit? A part? O uns indecisos punts suspensius? També és cert que enmig d’aquest Procés que ens sembla infinit perdem la perspectiva històrica, i oblidem el punt en què ens trobàvem fa deu anys, quan ni tan sols imaginàvem un present així. Però ho volem tot, i en tenim el dret, i, posats a demanar, ho volem ara, perquè els somnis, quan es toquen, ens aviven el desig. Un desig imparable de llibertat.

El nostre pitjor enemic, acabar la frase

En aquest cas es tracta d'una frase inclosa al meu nou llibre El nostre pitjor enemic. 
Us proposo que a) endevineu quina paraula falta i/o b) poseu la que vulgueu:
.

El fons del mar és capaç d’engolir tots els _________.

No és la derrota, sinó el vent; completeu la frase

COMPLETEU LA FRASE
 En aquest cas es tracta d'una frase inclosa al meu llibre No és la derrota, sinó el vent. 
Us proposo que a) endevineu el final de la frase i/o b) poseu la que vulgueu:

Es tracta d’un mitjó perdut a la vorera: res d’extraordinari, sinó fos perquè en caure ha adoptat
una forma que sembla _____________:

De com creà un grup de whatsapp, i les seves conseqüències

Tenia problemes amb les seves múltiples personalitats, que variava fins a extrems insospitats, sense avís previ. Creà un grup de whatsapp amb totes elles, per mirar d'entendre's. No en tenim més notícies.

Postres de músic a sala espera dentista

Deixo un exemplar del meu recull de relats Postres de músic a la sala d'espera de la nostra dentista, entre revistes del cor, llibres infantils i el Muy interesante.
Espero que serveixi per encolcir l'espera.
Segueixo amb la mania d'apropar els llibres a la gent, deixant-los allibertas al carrer, a perruqueries, a bars...

Els rellotges són precisos; el temps, preciós.

Els rellotges són precisos; el temps, preciós.

I si la petjada ets tu?

Les petjades a la Lluna no s'esborren, per la manca d'erosió, diuen. 
I si la Lluna sóc jo? 
I si tu, la petjada?

El nostre pitjor enemic, fragment

Un fragment de la meva novel·la El nostre pitjor enemic, de Cossetània Edicions:
.

El comandant n’ha gaudit poques, d’autèntiques primaveres. Enyora aquell abril, les gotes de pluja que somreien agafades a les flors més senzilles del bosc, que el caporal li ensenyà a identificar amb un nom i una emoció. Els insectes dibuixaven vols que seguien amb el dit, i n’imitaven el brunzit entre rialles. Els colors despertaven, enganxats als pantalons quan s’aturaven per seure i repassar les lliçons de la vida. Agafar-se tan fort a aquell record, preme’l entre els braços sense deixar que circuli la sang, és una tàctica errònia. S’instal·la a l’excusa que el món no li ha donat alternatives, no li ha ofert la mà amiga que necessita per deixar-se anar.

Desig de tocar

Sempre l'han impressionat les estàtues amb braços amputats; li recorden el desig de tocar.

El nostre pitjor enemic, presentació a Tortosa

No és el mateix

Treu punta a tots el llapis, menys al roig, que ja no en queda; sempre ha estat molt passional. Prova amb el taronja, amb el rosa..., però no és el mateix.

Completeu la frase

Tenir instint assassí és bàsic per a ...

escriure sota la son

Normalment, per tal de poder escriure he d’estar descansat, despert, en silenci i soledat, i enmig d’aquesta tranquil·litat posar-me a treballar. La fatiga, tant  física com mental, no és bona musa, però, de vegades, hi ha moments que contradiuen aquesta afirmació, aquells breus instants previs a la somnolència, durant la migdida, o a la nit abans d’adormir-me, o sota el sacseig del tren, que, de sobte porta la inspiració. El cos es relaxa, la ment resta en blanc i, llavors, les idees i sentiments que rondaven pel cap cauen en cercle com fulles mortes i  sedimenten una al costat de l’altra, quasi a l’atzar. Entre aquestes paraules, amb una mica de sort, salten guspires i la seva unió em sorprèn, m’excita. Les anoto ben de pressa en un bloc que sempre tinc a mà, o en qualsevol paper, o em gravo amb el mòbil. Quan em desperti, les colliré amb calma o, enmolts casos, m’he d’aixecar per posar-me a escriure tot seguit, esclau de les paraules.

A la Setmana del llibre en català

El meu últim recull de contes, No és la derrota, sinó el vent, es pot trobar a la caseta d'Onada Edicions a la Setmana del llibre en català

metàfora

Mira la lluna amb prismàtics posats a l'inrevés. Els prismàtics són una metàfora; la lluna, no.

Engranatges

Falten dos dies perquè comencin les festes de la Cinta i, com cada any, s’instal·len al lloc habitual les atraccions de la fira. Un pas més del cicle anual que es repeteix de forma inalterable, o almenys això ens aparenta, com a mostra de l’implacable pas del temps. Així, tot encara a mitges, pot semblar caòtic, però en realitat cada peça forma part d’un engranatge gairebé perfecte que beu de la saviesa dels anys. Algunes atraccions ja comencen a provar llums mentre enormes camions fan maniobres per a ocupar el mil·limètric lloc que els pertoca. Conviuen en harmonia tendals, tanques, filferros, cordes, lones i bastides, amb remolcs, cables i endolls. Un estenedor de roba ens indica que els més matiners han pres possessió del seu territori de lloguer.Els ulls experts distingeixen el braç d’un pop, el morro d’un cavall o la màquina del tren que estira somnis en cercles. A manca de la llum artificial de milers de bombetes, o la lluita estrident de sorolls, es pot apreciar que els colors descoloreixen, que la pols s’acumula als racons més ocults als ulls del públic, als eixos que roden al davall de les furgonetes. Amb les tripes a la vista, sense vergonya, la fira se’ns mostra humana, i ens avisa que té el sucre preparat perquè endolci, uns quants dies, la invencible ànsia del xiquet que portem dintre.

llista de desitjos

Llista de desitjos inclosa a Molles per no perdre'm. Els meus dos dietaris (ja vaig camí del tercer) és de les coses que més orgullós estic d'haver escrit:
.
Dibuixar un calendari i pintar de roig els dies que et doni la gana.

Baixar les escales corrents, no per pressa, sinó per jugar.

Dormir abraçat a un osset de peluix, per si de cas t'enyora.

Llegir contes en veu alta quan estàs sol.

Treure-li la llengua al mirall.

Donar les gràcies als servidors automàtics de gasolina.

Fer-li pessigolles a la vida.

Clicar "m'agrada" als minuts petits de la vida quan menys s'ho esperen.

Espolsar amb sucre el teu bloc de notes.

Dibuixar un somriure a les petjades sobre la neu, abans que es fonguin.

Convèncer les margarides que sempre diguin que sí.