El planeta de los simios és una de les meves pel·lícules mítiques, i forma part d'un reduït nombre de films que miro i remiro cada cop que en tinc oportunitat.
Des del primer instant que la vaig veure, quan devia ser molt petit, em va fascinar, hipnotitzar, enamorar. Això va ser a aquella edat en què algunes experiències se't queden gravades molt endins i allí es queden per a sempre. No cal buscar raons concretes d'aquest enamorament, perquè entrem en terrenys dominats per l'emoció.
La pel·lícula, de ciència ficció, té mil motius per ser inversemblant, com ara que uns astronautes no endevinin a un planeta han fet cap, i que no els estranyi que la gravetat sigui la mateixa que a la Terra, que respirin aire igual que a la Terra, que hi hagi un sol com a la Terra, que hi hagi humans com a la Terra, i que els simis parlin anglès.
Però tot plegat no importa, perquè un enamorat no qüestiona aquestes coses, i aparca la raó per a endinsar-se a les sensacions.
Aquell primer moment en què apareixen goril·les dalt de cavall, armats i vestits de cuir, és imponent. I el final? Què dir del final? Inoblidable, tot i el gegantí spoiler que representa alguna versió del cartell.
Per a la secció De pel·lícula, transcric un fragment del guió:
-Tu no ambiciones res, ni busques res; ets negatiu.
-Malgrat tot, no estic preparat per a morir.
-I m'agradaria saber per què no. Creis que la vida a la Terra no tenia cap objectiu, menyspreaves tothom. I què vas fer llavors? Desertar.
-Això no és cert. També soc un investigador. Però els meus somnis són diferents. No puc deixar de pensar que en alguna part de l'univers hi ha alguna cosa millor que l'ésser humà.
