Fa poc he comprat una bossa d’avellanes, i aquest fet aparentment simple, m’ha despertat records i emocions, perquè jo no en comprava mai d’avellanes, se’m feia molt estrany quan, de petit, en tenia tantes a casa.
Aquest fruit petit, el seu so juganer quan xoquen les unes contra les altres, és un bitllet al passat. Fills d’una llarga herència familiar, com gairebé tothom a Cornudella, mons pares, tot i dedicar-se principalment a altres feines, tenien trossos que calia cuidar, la majoria d’avellaners. En arribar la tardor, la família completa anava a plegar-ne i, al principi, hi passàvem el dia sencer, amb el corresponent dinar i esmorzar d’inoblidable sabor a la vora del foc, encerclat de pedres. Poques vegades he menjar res tan a gust com aquells senzills i humils dinars asseguts damunt d’un tronc, a l’ombra d’una figuera amiga. Plegar avellanes era dur, en aquells costers del Priorat on costava mantenir l’equilibri, pessigant les petites avellanes entre la pedra pissarra. Per tenir cura dels nostres tendres dits, ens posàvem didales; dits de guants de rentar roba retallats. Però de tant en tant trobàvem un avellanar assolat, ben arreplanat, curull d’avellanes que s’estenien com una catifa, que mon germà i jo ens disputàvem per plegar. Un gra de raïm que pessigàvem d’algun cep endolcia la tarda. Hores de calor s’alternaven amb dies de pluja, que aprofitàvem per pelar ametlles als baixos de casa, mentre escoltàvem la ràdio. El moment de plegar, esgotats, era un dels millors del dia, i m’agradava pujar a la Siata, assegut damunt d’un dels sacs plens.
Durant l’hivern, tant a casa com al col•legi, les clofolles d’avellanes encenien les estufes que, habitualment, feien saltar esclats de fum que inundaven l’aula enmig d’un gran xivarri.
Però el record més tendre associat a les avellanes ve de lluny. El padrí Josep va morir quan jo era molt petit, pràcticament no en recordo res, només una tarda que el vam anar a veure a casa seva (aquella casa, aquella olor). Ell feia moure unes avellanes a la mà (aquella mà, aquell soroll) i me les va posar a la butxaqueta d’una mena d’americana, decorada, crec, amb un escut mariner. Com a record és poc? Suficient.
Se’m fa estrany comprar avellanes.
