Porto més de
quinze anys participant en actes com aquest. No és fàcil, ni just, fer
comparacions, es perd la perspectiva, però afirmo convençut que aquesta ha estat
una de les millors presentacions, i gran part del mèrit es troba en la màgia
encomanadissa del lloc.
L’acte no comença
fins les vuit del vespre, però a les set ja sóc allí, impacient. Xavi Benet
acaba uns papers a l’oficina, tràmit d’última hora que tot petit empresari ha
de fer després d’una llarga jornada de treball. M’explica que a la tarda ha fet
dos passes per a ensenyar la fàbrica i es disculpa que porti una camiseta al
damunt, amb restes de xocolate. No, no són taques, sinó medalles. El fotografio
traient el cap a la porta de la fàbrica, en senyal d’una benvinguda que sento
sincera. Com a curiositat, m’ensenya un albarà de compra de publicitat dels
anys 50, al revers del qual apareix el nom d’una vintena de cinemes d’arreu de
la comarca: història i xocolate.
Col·loco al seu
lloc les cadires que ha portat la
Brigada.
Arriba el primer
dels col·laboradors de l’acte, l’Emigdi Subirats, que no havia estat mai a la
fàbrica i cau seduït de seguida, i comença a fotografiar-ho tot.
I Ferran Bel,
l’alcalde, que excusa la seva assistència, però que fa una parada a mig camí
entre la tornada de Madrid i un viatge a Barcelona aquell mateix vespre, per
passar a saludar-nos. Però deixa la representació institucional en les bones
mans de Dolors Queralt, regidora de Cultura i amiga.
I ja és un no
parar de gent, alguns i algunes dels diLLUMS d’arts al forn, o del Club de
Lectura, o de les botigues que apareixen al llibre, que rebem acompanyats de l’olor de xocolate
que a ningú passa per alt. Miquel Àngel Pradilla, d’Onada Edicions, fa esment a
records d’infantesa associats a aquest gust inconfusible, i confessa que porta
una comanda de productes.
Amb Ricardo
Gascón, Emigidi i Dolors Queralt, aprofitem per a arrodonir serrells d’una
activitat que durem a terme per Sant Jordi, i ja amb la Sílvia Panisello, assagem en un
racó, a peu dret i acceleradament, la lectura de fragments que farem al final.
Demano que
comencem aviat, perquè no hi ha prou cadires (només n’havíem demanat vint
perquè l’espai no és gaire gran) i molta gent s’està dreta.
Comença Miquel
Àngel, explica l’esperit i les motivacions d’Onada Edicions, territori des del
territori amb vocació universal, pluja fina que va amarant de saó cultural, des
de la humilitat, però amb treball, constància i rigor. I parla del meu estil
que tendeix a la brevetat, de la capacitat de dir molt en poques paraules, i fa
referència als anys llunyans de la nostra coneixença, a la residència Sant
Jordi, a finals dels setanta, i de la música que ell, com a educador, posava
als matins per a despertar-nos; la recordo perfectament.
Dolors Queralt
parla de l’aportació insitucional que, en aquest cas, no es redueix a l’àrea de
Cultura, sinó que implica també la de Comerç, però les seves paraules no són
només protocol·làries; ens coneixem de fa una pila d’anys, i ens tenim
confiança i estima mútua.
I arriba el meu
torn, i no em cansaria de donar gràcies: a l’editorial, a l’ajuntament, a la
vida per tot el que m’ha donat, a la literatura per donar-me unes eines que em
permeten gaudir de la vida per duplicat, a la Sílvia, l’Emigdi i la Dolors, sempre disposats a
col·laborar, sempre incondicionalment, sempre amb entusiasme, i a Xavi Benet i
CREO, per oferir-nos el seu espai ple de sensacions.
Parlo de com ha
sorgit la idea del llibre, de la meva evolució dels contes al dietarisme, de
com abans pessigava gestos i detalls del món real, que anotava en una
llibreteta per a embolicar-los després de ficció, i de com ara veig innecessari
afegir-hi res més, de com m’admira que explicar la realitat a través de la meva
mirada ja desperta bellesa i emoció. Començo a repassar els comerços que
apareixen al llibre, i m’he d’aturar, emocionat, en nomenar Pla Natal, on la
màgia es féu vida fa vuit anys, i ha de continuar Miquel Àngel.
Per a acabar,
juntament amb Sílvia Panisello, Dolors Queralt i Emigdi Subirats, a qui he
demanat que posin veu a les persones/personatges, llegim tres fragments del
llibre, entre divertits, i humans, entre senzills i profunds. Pels somriures de
complicitat, dedueixo que molts dels assistents s’hi senten identificats.
Al darrere
nostre, una antiga màquina de fer sucre impalpable.
Literatura i
l’espectacle de la vida.
