No s'hi veu llum a l'alter que habitaves
només hi rau el silenci de l'heura
i aquell enyor de mar que tiny la pena.
Lluny, ja després, perdut sense retorn,
lla de l'adéu el jóc del teu cos càlid.
.
Sé que no et tinc i encara temo perdre't
fosca i silent cova la teva empremta
- com desistir del teu fulgor més íntim?
L'aura d'amor s'encén en el silenci,
el cim d'un cos s'acompleix en l'absència
.
Un dels poemes inclosos al llibre Quadern de sal, de Carles Mulet.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Gràcies, amic, per la teua recomanació
No poder oblidar és la pitjor tortura que es pot patir...no et permet avançar cap a un futur nou i estar ancorat al passat mata per dins, ja que no es pot recuperar, només recoradr i recordar...i sofrir.
Publica un comentari a l'entrada