Aquesta mena de ploure em recorda els dies que vam
passar a Ribadesella. Travessant el pont no estàvem segurs si plovia, i ens
havíem de fixar en el riu per notar l’impacte subtil de la pluja, que queia
dolçament surant en l’aire. Ens feia gràcia aquella pluja tova, quasi
imperceptible, com una carícia tendra després de fer l’amor, i caminàvem
abraçats, en direcció a la platja. Els núvols baixos, el riu i el mar, es fonien
en un punt, cosits per la pluja; i al costat mateix, els carrers de la part
vella del poble on, en aquella hora, s’escanciava alegre la sidra. Érem
feliços, amb l’aire esquitxant-nos el rostre, el brogit de les ones de fons, la
nit reflectida a l’aigua del riu i una gota, quasi invisible, al vidre de les
ulleres.
.
1 comentari:
Preciós. Per un moment m'ha semblat que hi era.
Ribadesella em sembla una ciutat preciosa.
Publica un comentari a l'entrada