doble parella

Fa uns dies, en sortir de la feina, em vaig creuar amb dues parelles de vellets, que passaven cadascun pels dos costats d’un dels pilars dels porxos de l’Ajuntament. Els vaig haver de mirar dues vegades, perquè semblava que, enlloc d’un pilar, hi hagués un mirall. Tots quatre caminaven al mateix ritme lent, gairebé al mateix pas, amb el mateix posat encorbat pels anys, de la mateixa estatura ells, de la mateixa estatura elles. M’aturo i comprovo que van els quatre junts, a passejar, cada parella agafada de les mans, per a ajudar-se a no caure. Veig com s’allunyen -xic, xica, xic, xica- , i intueixo que parlen de les seves coses. Em vénen ganes de seguir-los, només un moment, per a tastar les seves paraules, però me n’estic, i reprenc el meu propi camí.