23 de febrer 2017

Convidat al Dia de les llengües maternes


El passat 21 de febrer, va tenir lloc a la Biblioteca Marcel•lí Domingo de Tortosa la X edició del Dia de la Llengua Materna. Vaig tenir ’honor de ser-hi convidat com a escriptor de Capçalera de la Biblioteca, i en motiu dels 10 anys del Club de Lectura. Entre altres vaig rebre un gran regal, ja que alumnat del Centre de Normalització Lingüística de les Terres de l'Ebre, Associació Obre't'Ebre, Atzavara i membres dels clubs de lectura etc., havien traduït al seu idioma matern diversos textos meus i els llegiren durant l’acte. Properament us transcriuré les seves traduccions.
De moment, us transcric part de la meva intervenció:
.
Avui celebrem el dia de les llengües maternes. I per què maternes, i no paternes? Les llengües són femenines? com les paraules, com les mares, com la terra? Potser ens adrecen a allò de més essencial que hi ha en nosaltres, al vincle primigeni, o, col·loquialment, a allò que hem mamat
No hi ha macarrons més bons que els de la mare (no se’ns acudiria demanar-ne a cap restaurant), i ningú no et curava com la mare quan estaves malalt (fins i tot quan ho feies veure), i no hi ha llengua més ufana que aquella en què ens acaroraven al bressol.
Un és, d’on és sa mare, un parla la llengua de sa mare. La llengua materna es du dins del cor, o més dins encara, entre els plecs indestructibles del passat més tou.
La llengua en què vam aprendre a parlar, i a escoltar, és també la llengua amb la que vam aprendre a estimar; i la llengua, i la mare i la terra, són indestriables. Com a mostra, recordo el cas d’una dona gran, d’uns 70 anys, a qui uns periodistes de tv aturaren pel carrer. Li preguntaren si ella era d’allí, i a ella, amb el primer impuls, li va sortir un no. Però de seguida, concretà: “bé, des dels 6 anys que visc aquí”. Em va fer reflexionar molt que aquella dona, arribada a la ciutat als 6 anys, als 70 encara tingués l’impuls de respondre que no, que no era d’allí. Però, de veritat que no ho és? Què o qui ha fallat aquí? Ella no ha posat prou voluntat per a integrar-se? Qui no li ha obert suficientment els braços?
I és que un creix, i es fa gran, i viatja, i l’abracen altres terres, altres llengües; terres i llengües que es fan amigues, o que se n’haurien de fer. Avui escoltarem demostracions de com la llengua materna es pot fer amiga, aliada, de la llengua d’adopció (traduccions en diversos idiomes de fragments d’El vertigen del trapezista); com ho haurien de ser les terres, i els homes, i les dones... i els mars.
No tothom es desplaça per gust, no tothom sap encara demanar-nos ajuda amb la nostra llengua, tot i que no és necessari, s’entén tot (o alments tot allò que som capaços d’entendre). No tothom té la sort de canviar de terra petita per amor, com jo (un desplaçament minúscul, humil, petit, fàcil). Trenta anys després, sovint m’ho pregunten, si sóc d’aquí. Se’m nota per la forma de parlar, que vinc de fora, mentre que al meu poble em diuen que cada cop parlo més tortosí
I jo me’n sento, d’acollit, un tortosí més, un ebrenc que en fa bandera, ni més ni menys que escriptor de capçalera de la biblioteca de la ciutat, cosa que m’omple d’orgull, i de felicitat, perquè hi ha pocs llocs que m’agradin tant com una biblioteca.
Si una sola paraula té el poder der fer-nos somiar, quants de passatges a la màgia deu haver entre aquestes parets?
Parlant de màgia, sense anar més lluny, quan he arribat li ge demanat un bolígraf a la Txell, per si em calia prendre alguna nota. Me n’ha deixat un que diu “cor blanc i negre”. Dedueixo que fa referència a l’exposició que hi ha aquests dies de fotografies del València C.F., però jo vull creure que el cor blanc i negre em parla de les paraules sobre el blanc de les pàgines.
I des de fa 10 anys, coordino un dels clubs de lectura, primer en solitari, i després juntament amb la Sílvia Panisello. El primer dels clubs de la biblioteca, perquè després n’han vingut més (de lectura fàcil, de teatre, d’anglès, d’alemany, de francès, d’òpera...)

10 anys! Qui ho diria, no, Irene?, quan m’ho vas proposar. Jo, al principi, no m’hi veia com a coordinador, sóc una persona tímida, que no acostuma a parlar gaire, però es tractava de parlar de llibres, els meus grans amics de tota la vida, de compartir les emocions, les idees, que desperten amb altra gent. I no m’hi podia negar. I divendres vinent arribem a les 100 trobades!
.
Podeu veure més fotos a:


Cap comentari: