02 de febrer 2017

I jo li vaig somriure a ella


Fa uns mesos, empesos per l’anunci d’un fet en principi excepcional, tothom mirava el cel de nit, admirats d’una lluna plena “gegant”. El nostre benvolgut satèl·lit no estaria tan a prop nostre fins d’aquí no sé quants anys. Mon fill va dir, una mica decepcionat: “doncs jo la veig com sempre”. I la veritat és que, si haguessin avisat d’aquesta dada astrònòmica, ningú no s’hi hauria fixat. Però tant se val, perquè el cert és que la lluna plena ens atrau sempre, tots els mesos, independentment de la distància que es trobi que, a aquestes escales, resulta inapreciable. 
Sigui com sigui, la notícia féu que molta gent mirés la lluna aquells dies, més atentament, potser amb mirada massa escrutadora; per alguna cosa es comença. La meva proposta és mirar-la perquè sí, tant se val la seva brillantor, tant se val si és plena. 
Fa unes nits, tornant de viatge, un fil de lluna subratllava l’horitzó com un somriure. Tot just un tel de lluna enmig la foscor, mig parèntesi surant en l’aire, delicada, subtil, seductora, fràgil. Mon fill dormia al darrere; llàstima, li hauria dit: “mira quina lluna més maca, com ens somriu”. 
 I jo li vaig somriure a ella.
.
(Foto de Carles Duarte)

Cap comentari: