Espero el meu torn a l’oficina de correus. Per tal de mantenir la distància de seguretat, estic tot just al primer esglaó de l’entrada, a un pas del carrer, mentre suporto, estoicament, el fred: porto a les mans dos sobres per a enviar a dos premis literaris, a qui desitjo sort, i observo una mare i una filla menudeta, que passen l’estona jugant a la sala de bústies dels apartats de correus.
-On hi ha un cinc? I un vuit? I un nou?– pregunta la mare.
La xiqueta va assenyalant els números. És un joc d’anada i tornada. La xiqueta també posa a prova la mare.
-On hi ha un u? I un dos? I una o?
-De os no n’hi ha –diu en primera instància la mare.
Per sort, la mare recapacita a temps i assenyala un zero.
-Però ho podria ser això – diu.
Totes dues juguen i aprenen l’una de l’altra: la petita, a reconèixer els números; la gran, a recordar que el món pot mirar-se des d’un altre punt de vista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada