Compra setmanal al supermercat. Cent vint-i-set euros amb disset cèntims. Els pago en metàl·lic, amb l’import exacte, acabant de triar les últimes monedes al palmell de la mà. Em veig de petit, al costat de ma mare, quan l’acompanyava a comprar al poble, o després, esperant la meva tanda per ser atès en una botiga, mentre algú de més edat feia el mateix gest. En un món de targetes de plàstic, i mètodes més moderns de pagaments, repetir aquest gest potser em fa semblar gran –no sé si respectable. Tant me fa, dec estar arribant a una edat en què comencen a deixar-me d’importar les opinions alienes. Ho visc com un petit èxit quotidià, com una victòria del món analític, davant del digital.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada