Fa uns dies, al súper habitual, a una taula davant mateix de la caixa, veig perfectament alineat un assortit divers i apetitós de galetes, i a més a més d’oferta. Fa temps que vaig perdre una part notable de la innocència –no tota, ni de bon tros-, i sé que es tracta d’un vell truc, d’una trampa, d’una argúcia calculada, d’un ham que els encarregats de l’establiment col·loquen per pessigar els meus instints primaris, perquè afegeixi un producte més al carro que no estava a la llista, com un cant de sirenes que cap Ulisses pot obviar. Ho sé, a mi no m’enganyen –no sempre, almenys-, però el castell de la meva fortalesa de vegades s’esquerda –de fet, massa sovint. N’agafo un paquet de xocolate; per a ser més precisos, galetes de xocolate amb xocolate o, dit d’una altra manera, una promesa de plaer a tan sols un euro.
Avui torno al súper, i ja no cauré a la trampa de les galetes de forma improvisada, sinó amb premeditació i llepolia. Mentre agafo la meva dosi de xocolate i la poso a la cinta de la caixa, una dona que hi ha al meu darrere, que s’ha fixat amb el meu gest, també n’agafa una altra. Ens mirem, somriem, aixequem les celles, com disculpant-nos mútuament per caure en una temptació que l’oferta justifica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada