Entro en una joieria i darrere del taulell veig una lleixa plena de rellotges. Seguint els cànons del màrqueting, totes les busques marquen les deu i deu, que és l’hora oficial i immutable de tots els anuncis, suposo que amb la intenció d’apel·lar la part positiva del nostre subconscient, que deu considerar millor anar cap a dalt que cap a baix, o potser simulant un somriure que ens impulsi a comprar, i comprar, i comprar. Som tan senzills i fàcils de manipular? Em temo que sí. Però de seguido em fixo en un rellotge rebel, o singularment derrotat i de braços caiguts, que marca dos quarts i cinc de sis. El pobre està a primera fila, i no s’han degut adonar de la taca de tristor que representa. No he vingut a comprar cap rellotge, però potser me l’hauria emportat a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada