Postres de músic a la Conteclada

Durant tots els anys que em dedico a la literatura he assistit a molts actes, i sovint lamentem que per motius diversos l’assistència de pùblic no és la desitjada. Però de vegades, per a il·luminar la nostra esperança, es produeixen excepcions, meravelloses excepcions. Aquest dilluns vaig ser testimoni d’una a Tarragona. Enmig de les festes de Santa Tecla, amb uns carrers que bullien de música i gresca, la sala d’actes de l’antiga Audiència, en ple barri vell, era plena de gom a gom (unes 200 persones), per a escoltar contes per a adults. Es tracta de la Conteclada, on armats només de la paraula i el gest, el Carles Alcoy narrava contes de Tolstoi, i la Rat Cebrián explicà quatre relats dels meus Postres de músic.

A l’inici, la Rat explicà com li havia arribat el llibre, després de recórrer diverses mans, i després que jo l’hagués alliberat a Barcelona. Li van passar per encolcir moments difícils,  mentre es dictava sentència de tancament de l’escola Olga Xirinacs, de la qual era directora. Aquell llibre, deixat a l’estació de França de forma dissimulada, no podia esperar millor destí, i ara era compartit en un auditori absolutament ple.

Jo no sabia quins relats havia escollit la Rat, i en la seva veu em van semblar nous, i em venien al cap els instants en què els escrivia, solitari, davant l’ordinador, i recordava el moment màgic en què em sortí la guspira que n’inspirà alguns. Són contes escrits abans del 2005, i el meu estil crec que ha evolucionat, i segons com els veig llunyans, i segons com propers, però me’ls estimo igual, o més, i agraït a la Rat, i feliç com un xiquet, en acabar la vaig besar a les galtes.