08 d’abril 2013

Escriure. Cal?

Abans d'iniciar la següent reflexió vull lloar els beneficis del fet d'escriure que recomano de forma insistent a tothom, el plaer de construir emocions a través de paraules i de construir frases a través d'emocions, l'ordenació del pensament gràcies a la filera ordenada de lletres i signes de puntuació. Escriure és un fet íntim sense el qual em resulta difícil passar un dia, i que el meu estat d'ànim enyora.
Però el que em plantejo de vegades és la idoneïtat de publicar allò que escrivim, més enllà de les vanitats personals, la necessitat de compartir les nostres emocions o la contribució a una magra indústria editorial de la qual, els autors, ens emportem la menor part.
El nombre de llibres que ja hi ha publicats és una muntanya que no podrem assolir mai i que creix dia a dia. Aportar granets d'arena a aquesta muntanya no sé si té cap utilitat o benefici social, o només servirà per distreure l'atenció que mereixen altres "granets". Sovint em plantejo, com a escriptor, què puc aportar jo a aquesta muntanya que per a mi té molt de sagrada. Puc millorar-la? De què serveixen els meus humils contes? Té sentit afegir més volums a una biblioteca que conté obres com El amor en los tiempos del cólera, el Quixot, La plaça del diamant, El petit príncep, Incerta glòria o Camí de sirga? De què serveix aquest pobre escriptor al costat de noms com Calders, Poe, Bladé, Lorca...?

8 comentaris:

Sergi ha dit...

Coincidint amb una campanya que he encetat per Sant Jordi, la Judit Pujadó va fer servir una paraula que em va cridar l'atenció: bibliodiversitat.

De la mateixa manera que considerem que el fet que hi hagi koales i pandes, malgrat ja tinguem milions de cabres i pollastres enriqueix la biodiversitat, llibres o contes com els teus enriqueixen la literatura.

Després, el darwinisme ja s'encarregarà d'esborrar de la memòria dels temps allò que "sobra", que no ha sabut adaptar-se al món. Però la creació, la generació de codi (genètic o literari) nou és la força que empeny la vida o la literatura cap al futur.

Pere ha dit...

Interessant reflexió aquesta d'avui.
Tu segueix escrivint, segur que faràs coses interessants i procura que et publiquin. No et preocupis pels grans títols de la literatura universal, les modes i els estils passen i alguns avui en dia són impossibles de llegir.
Les obres veritablement importants mai deixaran de ser-ho per més llibres que anem afegint a les biblioteques.

Bona tarda Jesús M.

Màrius ha dit...

Home...
I quan ja te'ls has llegit tots, aquests clàssics.
Què fas?
Doncs llegir Jesús M. Tibau, per exemple, no?
Tu, per si de cas, no paris.

zel ha dit...

No voldràs lloances, et sé prou humil. Ens ho podem prendre com un fer per dir...

Helena Bonals ha dit...

A mi m'agraden els anticànons!!!

Jesús Párraga ha dit...

Trobe que va ser Espriu qui va dir que amb El Quixot i algunes novel·les policiaques ja n'hi havia prou... Fins i tot podríem llevar El Quixot.

cantireta ha dit...

Perquè sense tu no hagués fet una vetllada tan emocionant. Escriu. Fes-nos pensar d'altra manera.

Petons!

Joana ha dit...

Sí, i tant.

Les paraules, com les llavors, no se sap com però volen i arriben a indrets insospitats.
I arrelen i creixen i floreixen, i arriba un moment en què formes part del pensament i del paisatge literari de moltes persones que potser ni tan sols coneixes.

Gràcies per compartir la teva escriptura.