HO
MEREIXEM
Recordo els anys en què
parlar de política se’m representava com quelcom feixuc, avorrit, allunyat dels
meus interessos més immediats i quotidians. La vida transcorria amb relativa
placidesa, intentant esquivar els esvorancs particulars que trobava pel camí.
Però d’un temps ençà, jo i molts com jo, anem a dormir, despertem i respirem,
amb un grau elevat d’excitació, d’entusiasme, d’incertesa i, sobretot,
d’il·lusió. Tot junt, i ben
sacsat.
Paraules com
“independència”, “decidir”, “consulta”... ens assetgen a cada cantonada, i quan
no, remenem amb ànsia per la graella de televisió o ràdio buscant la tertúlia,
més o menys imparcial, que parli del tema. Compartim enllaços a xarxes socials,
afegim comentaris amb dosis diverses d’enginy, ràbia o humor. La rutina del meu
temps lliure es veu alterada, em costa concentrar-me en l’argument d’un conte,
i de seguida em poso a maleir o aplaudir determinat tertulià. Ploro. Somric. En
resum, visc amb passió EL PROCÉS. De moment, crec que viure amb passió ja és un
punt a favor, i em consta que molts això ens ho envegen.
D’independentistes n’hi
ha de moltes menes, com a tot arreu; i aquest és un dels èxits del...,
tatxan!... PROCÉS. Per la meva part, puc assegurar que sóc independentista des
de quin ús de raó ; almenys, raó política. De petit, notava que algunes
coses que sortien per televisión española no encaixaven amb la meva
manera de ser, però no en feia gaire cas. Mons pares, com molts de la seva
generació, cobrien el tema polític d’un llençol de silenci, per no dir temor.
Les úniques paraules que recordo sortir dels seus llavis, repetidament i amb
convicció, són: “sobretot no et posis mai en política”. La política, per tant,
era quelcom perillós, brut, lleig; podies sortir-hi escaldat. Massa exemples que després he conegut.
Però als anys setanta,
una entitat bancària va regalar (sí, abans regalaven coses) uns llibres sobre la Catalunya autonòmica al
segle XX. Eren plens d’imatges en blanc i negre d’uns senyors, la majoria en
bigoti, aparentment seriosos; però que, de cop, es tornaven arrauxats, i
sortien als balcons, i cridaven exaltats a la multitud. Aquell descobriment em
va impactar, fou com una revelació, començava a entendre coses, emocions. No
recordo la forma dels núvols, ni el dia exacte des de què sóc independentista,
però irrenunciablement és un anhel que forma part de mi. Un anhel; fins fa
no-res, una utopia.
Fa dècades, fa
anys, érem pocs, o això ens pensàvem. Som gent extremadament pacífica, això és
innegociable, i assumíem l’status quo amb resignació, però sense perdre
de vista la llum del far. Ara sembla ser que potser no estem sols, que potser
som molts, que potser som més. Potser; oh, quina incertesa! Però una incertesa
molt més propera que l’impossible. I ja no podem esperar més, no volem esperar
més. Hem estat bons xiquets, no hem trencat cap plat, hem acabat tots els
deures. Crec que ens hem guanyat ser escoltats; nosaltres, tots. I si som més, mereixem ser respectats com
sempre hem estat respectuosos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada