22 de gener 2016

el somni d'escriure

En entrevistes o visites a escoles hi ha una pregunta que acostuma a repetir-se: des de quan et ve el desig descriure?
Acostumo a no saber explicar-ho amb gaire precisió. No recordo el dia ni la circumstància exacta en què vaig pensar que voldria ser escriptor. Potser des de sempre, sense ser-ne conscient. De xiquet, tinc constància que magradava ser mestre. En vaig estudiar la carrera, en vaig exercir un temps, i men considero, de mestre. És un ofici que estimo i valoro, potser el que més. Però els llibres sempre mhan fascinat, des de ben petit, els ulls els busquen quan entro en una casa. Imaginava els autors daquells llibres com éssers extraordinaris, uns elegits per la història; i jo era un xiquet humil de vida senzilla, criat en un poble invisible als mapes, als peus del Monsant. No entrava al meu cap la possibilitat desdevenir escriptor. No recordo tenir la idea ferma daconseguir-ho, ni tan sols dintentar-ho.
Però fa uns dies he viatjat en el temps. He parlat entre línies amb el jo de fa 30 anys, he escoltat els seus anhels i passions: he llegit cartes damor que vaig escriure un dia. En una delles, li explicava a la meva llavors núvia, i ara dona per sempre, un somni de regust amarg. No recordava haver-lo tingut, cap allà el 1987, cinc anys abans descriure el primer conte. Rebia un premi literari, publicaven el meu primer llibre, mel posaven a les mans. A la carta explico la immesa satisfacció, lorgull. I el desencís en comprovar que sols era un somni.
Mha emocionat parlar amb el jo de fa 30 anys i, quan estic a punt de veure publicat lonzè llibre, li dono les gràcies pels seus somnis, i me lestimo una mica més.

1 comentari:

Pere ha dit...

En el meu cas, començar a escriure als seixanta anys és difícil, sobretot en català... però va ser un impuls irresistible.

Bona tarda Jesús M.