15 d’abril 2016

No és la derrota, sinó el vent

Joan té la mirada perduda, fixa en algun punt inconcret de l’infinit, més enllà (molt més enllà) dels edificis que l’envolten, del trànsit que passa perillosament a prop seu, o de la senyora que li ha demanat l’hora i ni tan sols ha vist. Si li passes la mà per davant, tanca els ulls de forma automàtica, però sols es tracta d’un acte reflex que naix de la medul·la espinal per garantir la supervivència en situacions de risc. No respira; sospira, que és una modalitat diferent d’intercanviar gasos (oxigen i diòxid de carboni) entre l’interior i l’exterior del cos humà, una variant que acostumen a utilitzar les persones que pateixen d’amor en primer grau. 
.
Fragment del meu nou llibre No és la derrota, sinó el vent, d'Onada Edicions

Cap comentari: