Ara,
estranyament, no hi ha erotisme sinó tendresa, és com si l'univers esdevingués
mantega dolça fosa.
Abusos
del ritual, de Manuel Pérez Bonfill
No havia trobat el gat,
però almenys havia anat a buscar-lo.
Crònica de l’ocell que
dona corda al món, d’Haruki Murakami
Recullo una llàgrima que
és el signe d'admiració del soroll del meu cap que no calla.
La gatera, de Muriel
Villanueva
El diàleg fa perdre un
temps preciós que el monòleg estalvia
La dona veloç, d’Imma
Monsó
El llenguatge és
l’inventari de l’univers
El quadern de les vides
perdudes, de Silvestre Vilaplana
Hi ha dies que camino i
segueixo els núvols.
Hi ha dies que sempre són
un altre dia.
Fragments d’una pedra, de
Santi Borrell
Aquella noia que veig en
el mirall amb la lluna oberta en el rostre. Amb la rialla entre els dits,
arrelada. Els pits celestes. El temps del paradís. Un pomer etern habita en
aquella noia.
Llavors, els peixos, de
Marta Pérez Sierra
La tristesa arriba sempre
amb les seues mans enganxoses de sucre. Deixa petites llàgrimes de cristall
sobre les coses i les hores.
Aquelles solituds d’on
veníem, de Josep Manel Vidal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada