Sóc
com el gos que ha vist volat guatlles dels matolls i roman sense entrar-hi per
fer-se la il·lusió que encara n'hi ha. Al fons, però, sap que han volat totes.
Notes
d’un estudiant que va morir boig, de Sebastià Juan Arbó
.
La
llum era com un cop de puny, i l’aire feia una olor com si moltes noies
meravelloses acabessin de passejar-se per la gespa.
Contes,
de John Cheever
Eren
precisament els nens procedents dels orfenats els qui esdevenien els botxins i
el spolicies més cruels i sanguinaris. Constituïen l'èlit del terror i la por.
El
collidor de vesc, de Pau Urgell
La tristesa és millor que
la por. Perquè la por sempre empobreix, mentre que la tristesa pot enriquir. La
por és com un viatge, un viatge terrible, mentre que la tristesa és, almenys,
una arribada.
Plora, pàtria estimada,
d’Alan Paton
Les llàgrimes dels altres
sempre són incòmodes pe al que no plora.
L’home de la maleta, de
Ramon Solsona
Però no sabia com es diu
no; jo, que mai ningú no m’havia preguntat què vols?
Pedra de tartera, de
Maria Barbal
Tenien els ulls oberts,
sí, però miraven sense veure, la qual cosa és pitjor que tenir-los tancats. En
aquest darrer cas, sempre existeix la possibilitat de somiar.
Amor en minúscula, de
Francesc Miralles
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada