De vegades l’atzar
t’ofereix subtils regals, però cal estar atent o, com a mínim, predisposat a
rebre’ls. Avui, en un breu parèntesi que sovint em regala, passejant per la
vora del riu, veig surar un objecte que de seguida em crida l’atenció: un
globus de color groc que destaca sobre el blau potent de l’Ebre. Baixo la
rampa que dona accés al riu, accelero per tal de captar-ne la imatge en el
moment que passa per davant. Quin objecte més senzill, un globus, ple d’aire i,
alhora, de màgia, capaç de despertar la il·lusió amb el seu incert surar per
l’aire. Se li ha escapat a una xiqueta? Un xiquet ha plorat quan l’ha vist
desaparèixer.
El riu baixa mandrós
i jo camino més de pressa, ja li agafo deu, vint, trenta metres d’avantatge i,
de tant en tant, miro enrere per a observar-lo. Després, quan decideixo tornar
sobre les meves passes, calculo que deu estar a punt de passar per davant, però
no el veig. Ha degut accelerar? Ho dubto. Potser s’ha rebentat? Espero que no.
Fins que el trobo aturat entre unes pedres, tot just a la vora. La temptació
d’agafar-lo se’m passa pel cap, pobre groc desorientat en ple procés de baixada
fins al mar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada