La tapa
s’aixecava solemne, a càmera lenta, mentre els dits solcaven l’interior amb
delicadesa immortal, com si els tresors que custodiava es poguessin trencar en
qualsevol moment sense el tacte que mereixen. El Jenis es girà mentre em
somreia. Entre les dues mans hi duia, com una relíquia, una ploma que, algun
dia, devia volar.
.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada