Breu sortida amb mon fill. Aturada per a menjar alguna cosa en una terrassa. De seguida comprovem que és vigilada de prop pels moixons de la zona, a la captura desvergonyida de restes de menjar. Mon fill deixa caure una molleta al terra. Nerviosament l’agafa un pardalet, es retira un parell de metres, en fa una ràpida inspecció, i se l’emporta lluny, en direcció als arbres del passeig. Torna aviat, ens vigila de prop o, més concretament, vigila mon fill; no ha tardat a descobrir qui pot ser un bon subministrador. I no s’equivoca, perquè li deixa caure una segona molleta. I es repeteix la mateixa operació d’abans. No tardarà en tornar, pensem. Però sí que tarda. I mon fill, que sempre devora amb rapidesa el menjar, ara s’ho pren en calma. Què –li pregunto- fas temps a veure si torna? Somriu i confirma les seves intencions amb el cap. Però no, no torna. I acabem de menjar. No sabrem mai què se n’ha fet del pardalet, tots tres seguim el nostre camí. Ha estat una relació breu i simbiòtica, perquè tots tres n’hem tret un profit, d’una manera o altra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada