Espero a la cua
de la caixa del supermercat. Davant meu una parella gran, d’accent tortosí. Més
endavant encara, ja passant els productes per mans de la caixera, una família
marroquí. Són quatre o cinc. El més petit, d’uns dos anys, assegut en una
cadireta, mira fixament l’home gran, alt, prim, de cabells blancs. De fet, es
miren mútuament, i endevino un somriure d’estranya complicitat, que s’encomana
a son pare. No es diuen res, però la comunicació s’ha establert saltant diversos
obstacles que a algun adult els semblarien insalvables. En un moment
determinat, quan els somriures es fa més intensos, el xiquet l’assenyala amb el
dit, i l’home gran sembla estar a punt d’adreçar-li una carícia a la galta amb
el dit, que no s’acaba de materialitzar. És curiosa la forma en què als crios
petits els crida l’atenció una persona determinada d’un grup, que els cau simpàtic
sense cap motiu aparent, però amb una decisió que rarament falla.
Un cop posats en
bosses els productes que cadascú s’endurà a casa seva, potser no tornaran a
coincidir mai més, potser no deixarà petjada aquest breu contacte. O sí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada