Xiquet menut, d’uns dos anys, estirat de bocaterrosa a la vorera, plora histriònicament. No s’ha degut fer mal, perquè sons pares estan drets mirant-lo, impertèrrits, uns quinze metres més endavant; ja deuen conèixer aquesta mena de desafiaments. Al cap d’uns segons, la mare se li acosta lentament, l’aixeca del terra, i tots dos tornen de la mà en direcció a la resta de família. A mesura que avancen, el volumen i la periodicitat dels sanglots disminueixen. La mare l’asseu a la cadireta, i li va lligant tots els cinturons mentre jo m’acosto, a temps d’escoltar què li diu amb veu serena: “A mi em parles, perquè plorant no t’entenc”. Se la veu una mare molt professional, o simplement amb experiència, perquè al costat, dreta, s’ho mira la germana gran, amb cara que li estan fastiguejant la tarda, i que no sé si algun dia va aconseguir alguna cosa amb aquesta arma de destrucció massiva infantil del plor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada