Al vespre, a la plaça de l’Ajuntament, tocant a la façana, un xiquet que no arriba als dos anys, està plantat damunt d’una llum ornamental que puja del terra. Li fa gràcia trobar-se enmig del feix de llum que li va a la cara, que atura posant les manetes al mig, amb aquella màgica capacitat de jugar amb qualsevol cosa a tot arreu. Me’l miro uns segons, alentint el pas, encisat pel seu somriure, per les galtetes que conviden a ser premudes, pels records que em porten a infinites i inoblidables passejades per Tortosa amb mon fill. Son pare s’aproxima. “Soc són pare, estic aquí”, m’informa amb un somriure també, per si la meva mirada al xiquet fos fruit de la preocupació, per si estava perdut o sol.
Els deixo als dos, amb els seus jocs de llum i somriures, amb les aventures que els esperen i que jo ja conec, viatger en una fase més avançada de la paternitat, i continuo el meu camí, cap a noves i inexplorades sendes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada