La riquesa de les paraules, les oportunitats que ens ofereix cadascuna d’elles per a jugar, per a imaginar, provenen sovint de la polisèmia. Per exemple, una paraula que té molt bona premsa i que s’utilitza sovint en to positiu és il·lusió. Però si visitem una eina tan recomanable com el diccionari, concretament el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, ens dona diversos significats que unifico en dos grups. Per una part –el diccionari el situa en últim terme- ens trobem amb allò que la majoria de persones pensem i fem servir: “Engrescament que s'experimenta amb l'esperança o la realització d'alguna cosa”. D’altra banda –el diccionari el situa en primer lloc: “Error dels sentits o de l'esperit que fa prendre per realitat l'aparença. Engany degut a una falsa aparença. Esperança sense fonament real.”
La primera idea d’il·lusió ens impulsa, ens fa pessigolles, ens motiva i esperona a anar endavant, a algun desitjat lloc o situació que esdevé un repte agradable i positiu; l’altre és una falsa idea, un engany en què ens fan caure els sentits. Cal para compte de no barrejar-los per a evitar frustracions. O no?
Un exemple és el Quixot, que va viure enmig d’aquestes dues il·lusions, i que sovint em feia riure, però que també admiro. Lluitar per uns ideals, i rebre patacades dels molins; potser és això la vida, per a uns quants il·lusos il·lusionats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada