Ja ha passat un altre Sant Jordi, i ja en van 25 viscuts com a escriptor. La temptació és afirmar que amb la mateixa il·lusió de sempre, però seria com tractar d'enganyar-vos, i procuro inventar-me coses només quan escric ficció, i sempre sense mala fe.
És impossible repetir la il·lusió d'aquell 2001, amb el meu primer llibre, Tens un racó dalt del món, encara tremolós a les mans, sense amics ni coneguts entre els companys de dèria literària. I tota la corrua d'il·lusions que han anat venint després, i que es mantenen intactes, gairebé. Però, ep!, al tanto, que d'il·lusió encara en queda molta, per a donar i per vendre, però un ja té certa experiència, i endevina com aniran les coses, i sap què pot esperar, i què pot portar només frustracions.
Un es fa realista a base d'anys, però manté l'ànim juganer, i després d'aquest recorregut em sento feliç. Lluny d'aquell 2001 en què em sentia petit, ara no noto que hagi crescut gaire, però la llista de companys i amics escriptors, la majoria estimats, no para de créixer, se'n sumen més cada any, i ens fa goig retrobar-nos, i compartir somnis, i passions, i somriures, i projectes, i bons desitjos encara. I com a mostra, les imatges que afegeixo en aquest apunt, i que per a mi són un tresor. Enyoro molt algunes absències, com les de Josep Igual i Francesca Aliern.
Com cada any, he començat la diada de seguida, no resisteixo gaire a casa sense sortir. Sempre m'agafo un dia de vacances, per a viure'l intensament, i a primera hora del matí, cap a les 9, ja em veuen vindre a La 2 de Viladrich, i assaboreixo aquells moments de certa soledat, de pau, d'aire recent estrenat, dels primers compradors que arriben en comptagotes, dels primers amics que vaig rebent. A migdia me'n vaig a la parada de la Biblioteca, a la plaça de l'Àngel, i m'entrevisten a Ràdio Tortosa.
Descanso a migdia, cap a les 2, el temps just de dinar i descansar massa poc, i després hi torno, a les 4.30, de nou a Viladrich.
Durant el dia, he signat més o menys com cada any, i encertar el pronòstic no té gaire mèrit. Aquest 2025, sobretot, exemplars de A voltes, un planeta, i de Sobre la pell hi ha carn encara. Mentiria si digués que la quantitat no importa, però la qualitat de les dedicatòries les fa inoblidables. N'explico algunes de mostra. Una dona d'uns 75 anys, senzilla, una mica tímida, que agafa entre les mans, amb tendresa, Sota la pell hi ha carn encara, jo creia que sense mirar-me; Rosa de Viladrich li diu que l'autor, jo, estic allí al costat, i ella contesta que ja ho sap, i ve cap a mi, i m'explica que té A la barana dels teus dits, que el rellegeix sovint, l'acompanya, i li fa il·lusió comprar i que li dediqui el nou poemari. La neta d'una amiga de la família que va morir fa pocs anys, m'ha estat buscant; vol que li dediqui un llibre, perquè la va emocionar que jo llegís un poema durant el funeral. I finalment, a última hora, quan arriba la foscor, m'agrada passar els últims moments assegut a Viladrich, com a l'inici del dia, però molt més cansat, revisionant al meu dintre alguns moments, i amb l'esperança que vingui, com un miracle, la xiqueta que em va comprar el poemari Hi entra de puntets la llum, fa dos anys (com ho explicava llavors al blog). I sí! la veig, ha crescut, però la reconec, i la crido, i li regalo el nou poemari, i ens fem una nova foto tots dos, i li pregunto si encara escriu poemes, i contesta que ara fa narrativa, i jo, evidentment, no puc resistir-li a regalar-li també un dels meus recull de contes.
I seguirà la història, i més sant jordis, i no sé si tan il·lusionat (una il·lusió és una forma d'engany als sentits), però sí amb més emocions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada