Des de les finestres de casa, a qualsevol hora, veiem diverses aus i ocells que volen prop de l’Ebre, solitàries a la caça, en dansa de parella qui sap si nupcial, en esquadra... Aixeco la mirada del llibre que llegeixo i, de reüll, em sembla distingir la silueta negra sobre blau d’un d’aquests moixons. De seguida em crida l’atenció que no tingui la típica forma de v baixa amb què vam aprendre a dibuixar-los de petits, i que la seva trajectòria sigui irregular, maldestra, sense elegància natural, a la deriva. M’hi fixo millor i m’adono que deu ser un paper, o plàstic, de poc pes i de prou superfície, no perquè voli, sinó perquè suri a mercè de la calma d’aquest matí de diumenge d’abril. L’observo hipnotitzat. No tan sols manté l’altura, sinó que en guanya, empès amunt per alguna corrent d’aire càlid, com ho faria una àguila imperial, però amb menys glamour i jerarquia dins dels animals i objectes que solquen els nostres cels. Una gavina s’hi aproxima, em sembla que gira al seu voltant. Imagino que vigila aquest intrús del seu espai vital, que s’allunya en direcció al Port, indiferent a la nostra mirada, que es fa petit, com gairebé un punt, no sé si final. Ignoro el seu destí, però ser un objecte inanimat simplifica bastant les coses, li estalvia dubtes i preocupacions, segurament innecessàries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada