el bloc de l'escriptor Jesús M. Tibau, amb comentaris de llibres, desdefinicions, jocs literaris,
nanocontes, lectures, emocions i reflexions més o menys improvisades.
Porta'm al teu comerç, entitat, associació, reunió familiar o d'amics... Parlaré de què és per mi la passió d'escriure, el joc. Us llegiré textos, en farem a mitges, xalarem si també t'agrada la literatura.
Més informació a jesusmtibau@gmail.com
McAbeu també s'afegeix al 222è joc literari, i allibera literatura a un espai públic, concretament a una estació d'autobusos. I com també és pràctica habitual, participa en aquest joc literari amb un sonet. El podeu llegir i veure amb més detall al seu blog. A més, ara podeu gaudir de tots els sus sonets al blog específic que ha creat, Un petit tast.
El domador de puces, de Francesc Valls-Calçada, és una novel·la ambientada al món de principis del segle XX, al principi de moltes coses. Podeu lllegir part de l'argument a la web d'Arola Editors, i un bon article de l'amic Xulio a la revista Serra d'or, i un altre de Miquel Segura.
N'estic fart d'etiquetes. És una novel·la històrica? Doncs segurament sí, perquè el decorat té gairebé un segle.I també té ingredients carregats de misteri, com ara el desaparegut anell del mític rei Salamó, i assassinats, i sinistres organitzacions, i una jove Mata hari, i un novell Picasso...
Molts ingredients? Però en cap cas massa, perquè davant de tot ens trobem amb una bona novel·la, amb personatges que veurem crèixer, desenvolupar-se, sentir.
El protagonista no pot ser més entranyable, un noi que abandona (o que és abandonat) la còmoda vida que li reservava la seva família per seguir la seva passió, i convertir-se en domador de puces. Aprendreu molt d'aquest ofici, i dels diferents tipus de puces que hi ha, i de les seves peculiaritats, i us commoureu per l'especial relació del protagonista amb les seves minúscules artistes.
Us en deixo llegir i escoltar algun fragment:
“Els orfes de l’hospici tenien fama de ser orelluts. A, E, I O, U.Allí David va aprendre que la lletra O rodona com una lluna plena i buida d’afecte com la vida que li havia tocat viure.”
“El desesper és com un elefant asiàtic, un paquiderm de feixucs moviments de dol que aplana la vegetació de la selva. Desolació. Em volia morir i ser una roca inerta fuetejada pels huracans i les onades del mar, erosionada pels segles dels segles, insensible i forta. Volia ser trinxada pels elements, convertida en sorra de les platges i els deserts, difuminar-e amb els vents, expandir-me en el no res dels ancestres. No ser.”
“Déu era un domador de puces, de la mateixa manera que jo era un déu fracassat, enamorat i desvergonyit. Érem col·legues. La humanitat estava ben apanyada.”
“Quan l’ésser humà es busca i es vol trobar, sovint no fa altra cosa que escapar-se de si mateix.”
“L’home que no pot ser eloqüent esdevé violent i la persuasió dels mots es converteix en la imposició de la força animal.”
“Només el domador de puces d’un miserable circ d’engendres humanes que havia esdevingut un tros de fusta enmig del seu naufragi.”
Gràcies al programa "Al vostre gust" de la Institució de les Lletres Catalanes, el passat 30 de novembre, a la Biblioteca Marcel·lí Domingo, vam gaudir de la presència de Manuel Baixauli al Club de Lectura de Tortosa, per a comentar amb ell la novel·la L'home manuscrit.
L'autor va començar per a explicar-nos la història de la novel·la des del seu inici, de la imatge que va encendre la guspira original que després es convertiria en llibre, les seves vicissituds, les dificultats per trobar editor després que diverses editorials rebutgessin publicar-la per ser poc comercial, i com, finalment, la va presentar als Premis de narrativa de Mallorca, que va guanyar. I com, tot i això, l'èxit no arribà fins gairebé un any després, a continuació d'un seguit de bones crítiques, més premis i el suport aclaparador de la Catosfera.
El llibre no és senzill (però tampoc complicat) i ha causat admiració entre els membres del Club, quasi per unanimitat. L'autor ens ha explicat què hi ha d'autobiogràfic al llibre (no ho és tot sempre?), i ens ha quedat ben clara la mania del protagonista del llibre, i del mateix autor, de reescriure contínuament i, al final, retallar.
.
La propera cita serà el 27 de desembre, per a comentar Kafka i la nina que se'n va anar de viatge, de Jordi Sierra.
El sol de tardor és tan agraït com tendre. El meu fill canta al bressol; despertar dolç de dissabte.
1. En uns inflables xiquets i xiquetes boten i riuen, i s’escapa alguna empenta i més d’un cop. Una de les mares, irada, li crida al seu fill que s’hi torni.
2. La dependenta d’una botiga li diu al meu fill de dos anys que els xiquets no ploren, que només ploren les xiquetes.
3. Un noi jove em confessa, tot satisfet, que ell posa el vot al sobre de la seva dona, i quan ella li pregunta què han votat, ell li respon que el vot és secret.
Els llençols tendrament freds.
El coixí avarament petit i dur.
La nit clara i solemne.
Avui sento més fred el llit
i molt més trista la casa.
Aquesta nit plora la meva cambra
i cada plec del meu llit. .
Poema d'Agustí Masip, inclòs al llibre Festins d'amor i altres àpats.
30 de novembre 2011
Incapaç de fugir de si mateix, decideix estimar-se.
Lletja, sí; digna, també. Farta del menyspreu, dolguda pels dits que l'han esquivat sempre, l'última oliva del plat... .
(ACABEU VOSALTRES LA HISTÒRIA!) Pengen els textos als comentaris, als vostres blogs, facebooks, twitters, portes de lavabos...
En gran part comentarem la seva multipremiada novel·la L'home manuscrit, una de les obres més llegides i amb més èxit de crítica dels últims anys. Una novel·la diferent, original, inoblidable, i que reflexiona al voltant del poder de la paraula escrita, que reflexiona sobre la vida.
El programa es podrà veure aquest dimecres 30 de novembre, a les 21.00 h i a les 23.30 h, i en properes repeticions al llarg de la setmana.
A més, podreu gaudir dels comentaris de l'autor al Club de Lectura de Tortosa, a la Biblioteca Marcel·lí Domingo, a les 19.30.
Pere Fornells també s'afegeix al 222è joc literari, i allibera un microrelat a l'espai públic. El podeu llegir i veure amb més detall al seu blog.
Animeu-vos a copiar la idea.
El blog Noves flors també participa al 222è joc literari, penjant versos a l'espai públic. El podeu llegir i veure amb més detall al seu blog.
Animeu-vos a copiar la idea.
El moixó que teníem a casa quan era petit, només em va mossegar una vegada. Va ser al principi, quan no ens coneixíem bé encara i, sobretot ell, tenia certa desconfiança. No em vaig enfadar, perquè si algú d'aspecte gegantí m'hagués intentat agafar, segur que jo també li hauria picat. Ens vam fer amics de seguida, menjava llavoretes a la meva mà, i em pujava a l'espatlla, i em feia pessigolles al coll mentre mirava la tele. És curiós, però motls anys després, el tacte suau de les seves plomes, encara em ve a la memòria quan passejo pel carrer i escolto un moixó cantant a un balcó. Els records també volen.
M'agrada deixar-me sorprendre pel primer llibre amb què es destapa algun escriptor novell, especialment si és d'una joventut envejable. M'agrada notar l'escalfor de les seves paraules, la passió que s'encén com la cigarreta que crema i que es consumenix, aparentment, amb pressa. Despullar-se i fumar-se la vida és en gran part el que fa l'ulldeconenc Raül Najas al seu primer poemari Orfe de context. Recordo en llegir-lo la necessitat d'expressar-se amb paraules, quan les paraules només són un pretext per mostrar emocions. Primaveres amb disfressa de nostàlgia.
I aquesta explosiva necessitat de paraules que m'incita el llibre em suggereix una mena de joc que estreno avui: obrir el llibre a l'atzar diverses vegades i escriure el primer que vegi. El resultat és: "regalaré tots els meus futurs versos", "invencibles", "el meu xicot tambñe dorm al seu llit", "les vostres àmplies poltrones", "com una puta que no cobra","incongruència humana", "l'enyorament d'uns braços que t'estimen".
.
Però potser millor un dels poemes sencer:
.
Burilles: cendra i besades
A la tauleta de nit
entre llibres, revistes del temps
i envoltoris de condons
hi ha un cementiri de burilles.
Algunes d'elles encara tenen mitja cigarreta,
d'altres estan consumides fins al filtre.
Algunes estan apagades perfectament i delicada.
D'altres, en canvi, d'una manera despreocupada
i amb força.
Permeteu-me ara canviar l'argot estanquer pel sentimental.
De fa temps acostumo a alliberar llibres per Tortosa, normalment a la via pública, però també en bars.
Aquesta setmana he deixat la novel·la de l'amic i escriptor Joan Pinyol, Pilota de set, al bar La Tassa, i ahir mateix,al bar La Tertúlia, la novel·la L’última pàgina, de Georges de Zerbi, i ja he rebut un missatge de la persona que l'ha trobat.
