12 de desembre 2016

No és la derrota, sinó el vent (fragment)


"El sol travessa sense compassió la tarda, nua de núvols que amoroseixin d’ombra la calor. Son pare s’ha quedat adormit al sofà mentre mirava el  Tour de França, i els roncs se senten de tota la casa.  Avorrit, Néstor mira pel balcó, amb la barbeta recolzada a la barana, fent-se llàstima a si mateix, imitant, sense voler, la cara de pena dels geranis que reclamen la ració d’aigua diària. Sa mare, que sempre s’avança als neguits de tot ésser viu que està al seu càrrec, acut amb una regadora i s’inventa una pluja petita que cau dolça damunt dels testos. Son fill es fa l’interessant i simula que no l’ha vist. L’olor de les flors, agraïdes, omple el vespre, i un raig d’aigua, que sa mare desvia amb tota la intenció, mulla els peus del Nèstor, que no pot evitar posar-se a riure."

.
Fragment del recull de contes No és la derrota, sinó el vent (Onada Edicions, 2016)

El nostre pitjor enemic, recomanat de tardor


La web Surtdecasa recomana les millors novetats ebrenques de tardor, entre les quals es troba El nostre pitjor enemic.
Gràcies.

11 de desembre 2016

El nostre pitjor enemic, fragment

"Gira el pany amb precaució, com si premés la mà de porcellana d’una nina antiga, d’aquelles que obren els ulls quan es mouen per simular que estan vives."
.
Fragment d' El nostre pitjor enemic, Cossetània Edicions.

Hipermatrònic, l’hiperbreu que va sorgir de l’espai profund. 111 minificcions per a s malalts del fantàstic. De Sergi G. Oset


Hipermatrònic,l’hiperbreu que va sorgir de l’espai profund. 111 minificcions per a s malalts del fantàstic. De Sergi G. Oset
Orciny Press
Sinopsi
Un homenatge als gèneres fantàstics per part d’un mestre de la microficció, en una obra que transita una via encara no explorada a la literatura catalana.

Els cent onze microrelats d’aquest Hipermatrònic estan influenciats pel cinema de culte, els còmics, la literatura fantàstica i el rock ‘n’ roll. L’autor agafa aquestes influències, les fica a la batedora i extreu una cosa nova, palpitant i viscosa capaç de deixar un rastre al cervell del lector del que difícilment es podrà desfer. En paraules del mateix autor: «Què és, en essència,Hipermatrònic? És l’ús de la metàfora, de l’el·lipsi, de l’estructura curta i acotada, de la intensitat, del joc lingüístic, de l’ambigüitat, del doble sentit, de la paradoxa i, fins i tot, de la paròdia dins de la composició literària per tal de trencar els referents del fantàstic i recompondre els fragments resultants en un nou ésser diferent, en part, mutant, en part, criatura de Frankenstein, en part, pallasso assassí».

10 de desembre 2016

No és la derrota, sinçó el vent (fragment)


"Sempre suspèn l’examen teòric d’encanteris, i al pràctic fa autèntics disbarats. Quan agafa la vareta o obre la capsa de pols màgica, provoca el pànic al seu voltant; tots els companys s’amaguen davall la taula, i la professora li dóna instruccions des de ben lluny, amb una carpeta per cuirassa. I és que quan la Maribruna es posa en acció, pot passar qualsevol cosa: el curs anterior, convertí una mosca en un drac de sis potes, constipat per a més dades, que cremà les cortines d’un esternut, i a un company que va tornar invisible sense voler encara l’estan buscant.
.
Fragment del recull de contes No és la derrota, sinó el vent (Onada Edicions, 2016)

El bon humor del llop gris, de Giles Cali


El bon humor delllop gris, de Giles Cali, amb il·lustracions de Ronan Badel
Baula Edicions
Sinopsi

Un matí, el llop gris es va despertar de bon humor, de molt bon humor. Decidit a gaudir d’un dia radiant, el llop gris va sortir a caçar alguna cosa per menjar. Un moltó inofensiu, una mare truja amorosa, un be mansoi i un cavall vell el faran adonar-se que hi ha dies que és millor quedar-se a casa.

09 de desembre 2016

No és la derrota, sinó el vent (fragment)


"Ella no suporta les molles a les tovalles, ni ell que estigui encesa la llum del passadís. Ella es crispa si troba buida la sucrera, ell si s’acaba el rotlle de paper.
I així discuteixen una mica cada dia, a petites dosis que encara no són letals. Si es gravessin en vídeo i se’l miressin junts al cap d’uns dies (no de seguida, quan la discussió encara és calenta), s’avergonyirien i se sentirien ridículs. Però la vida corre sense treva, no es por prémer un botó de pausa per observar una imatge amb deteniment. Fer marxa enrere només està en mans del record, que és una pantalla de la qual no te’n pots fiar."
.
Fragment de No és la derrota, sinó el vent (Onada Edicions, 2016)

40 Art i Lletres. Una visió literària de 40 anys de creació artística (1976 – 2016)


En commemoració del 40 aniversari del Museu d'Art Modern de la Diputació de Tarragona, s’ha editat el llibre 40 Art i Lletres. Una visió literària de 40 anys de creació artística (1976 – 2016), Volum XL de la col•lecció Tamarit, coedició de la Diputació de Tarragona i Viena edicions. El treball mostra el diàleg entre l’art i la literatura a través de les obres i els textos d’un total de 40 artistes i el mateix nombre d’escriptors vinculats a les comarques del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre. Poemes, relats curts i reflexions en formats diversos descriuen i interpreten cadascuna de les obres que acompanyen. Tinc el goig de participar en aquest projecte amb el conte titulat “El foc”, inspirat en l’obra “Foc de tros”, de Carles Amill, un relat on vull homenatjar un món que sembla que s’acabi, materialitzat en aquestes construccions de pedra que malsobreviuen als nostres camps; una barreja de realitat i ficció, de record dels nostres pares, d’esperança amb el nostres fills. 
El catàleg de participants fa goig, i no me’n puc estar d’anomenar-los tots i totes: 
.
01. Alfonso Parra • Pere Rovira 02. Manuel Quintana Martelo • M. Lluïsa Amorós 03. Bruno Gallart • Adrià Targa 04. Francesc Vidal • Isabel Ortega Rion 05. Gelo (Juan Jesús Enriquez) • Olga Xirinacs 06. Robert Bofarull • Xavier Amorós Corbella 07. Pere Folch • Adam Manyé 08. Aureli Ruiz • Noemi Bagés 09. Enric Madorran • Andreu Subirats 10. Rufino Mesa • Andreu Carranza 11. Carles Amill • Jesús M. Tibau 12. Manel Llauradó • Rosina Ballester 13. Joaquim Chancho • Gabriel Guasch Secall 14. Joan Casals • Xavier Carreras 15. Joan Paton • Xavier Garcia 16. Jaume Rocamora • Magí Sunyer 17. Martí Royo • Fina Anglès Soronellas 18. Josep Segú • Francesc Valls Calçada 19. Joan Panisello • Josep Gironès 20. Manel Margalef • Jordi Tiñena 21. Victòria Climent • Eloi Grasset 22. Tom Carr • Joan M. Pujals 23. Leonardo Escoda • Nati Soler Alcaide 24. Josep Cerdà • Margarida Aritzeta 25. Josep Salmeron • Joan Cavallé 26. Albert Macaya • Cinta Mulet 27. Salvador Juanpere • Eugeni Perea Simón 28. Glòria Cot • Jordi Cervera 29. Antoni Alcàsser • Josep Santesmases i Ollé 30. Ester Ferrando • Mònica Batet 31. Francesc Roig Zárate • Marcel Pey 32. Béatrice Bizot • Esteve Pujals Gesalí 33. Juan Cruz Plaza • Ramon Gomis 34. Josep M. Rosselló • Òscar Palazón 35. Jordi Fornies • Conxita Jiménez 36. Núria Rion • Albert Aragonès 37. Ester Fabregat • Roser Guasch 38. Àngel Pomerol • Zoraida Burgos 39. Àlvar Calvet • Francesc Roig i Queralt 40. Enric Llevat • Isabel Olesti. . Més informació en aquest enllaç.
.
Més informació en aquest enllaç.
Us deixo amb la ectura del meu text:

DE COM ESCRIURE UN NANOCONTE ESBORRANT UNA PARAULA


M’agrada jugar amb les paraules, puc escriure nanocontes si les miro a fons per a veure què em diuen, o girant-les, o reinventant-les, o esborrant-les.  Us explico una anècdota de com vaig escriure un nanoconte sense escriure ni una sola paraula, sinó esborrant-la.
A la feina fa un parell d’anys que patim un programa per a tramitar les factures de forma electrònica. De tant en tant, algunes factures es queden penjades en una mena de limbo. Manel, un company de feina, em va deixar una nota damunt la taula, en relació amb unes factures que li corria pressa tramitar, i que calia reprocessar..
Com que coneix la meva faceta de microcontista, em va dir que aquella nota breu era com una mena de nanoconte dels meus. Davant d’ell me la miro, i li demostro que per a convertir-lo en un nanoconte sobrava una paraula, com podeu veure a la imatge.

Esborrar és una de les feines més importants d’un escriptor.

08 de desembre 2016

El nostre pitjor enemic, fragment

"al fons de la finestra, es distingeix la ratlla de l'horitzó. De petit, li feia respecte aquesta línia entre el cel i el mar. S’imaginava que més enllà tot eren monstres terribles o un buit on caure-hi fins l’infinit. Després ha comprovat que els monstres no respecten cap mena de frontera, que són companys de viatge a les ordres d’un tirà."
.
Fragment d' El nostre pitjor enemic, Cossetània Edicions.

Contes i emocions


Contes i emocions, una col·lecció de Baula Edicions amb consells per a intentar entendre les emocions.

07 de desembre 2016

Terres de l’Ebrei Matarranya, de Vicent Pellicer


Terres de l’Ebre i Matarranya, de Vicent Pellicer
Cossetània Edicions
Les fotos de Vicent Pellicer no necessiten gaire explicació, però ell mateix ens diu:

“Durant quasi tres primaveres he recorregut pobles, muntanyes, valls, rius, boscos... He tastat pa acabat de fer en forns de llenya amable. He descobert perfums novells d’immensos camps de fruita dolça. El Delta m’ha pintat albades insòlites. He navegat per lleres curulles de cançons seductores. Des de talaies privilegiades he contemplat la frenesia dels sembrats. A boqueta nit, sota la llum inesgotable dels estels que embolcallen aquestes terres, he somiat mons de formositat exquisida, que m’il·lusiona de compartir amb vosaltres.”

El nostre pitjor enemic, fragment

"No pot dormir; de vegades tem que hagi oblidat els circuits que porten fins als somnis o, millor encara, al no-res. Tancar els ulls i fer veure que es deixa endur per la foscor ja no funciona. És una tàctica malmesa per l’excés d’ús; o potser les fades de la nit, que inventà de petit a la recerca de tendresa, tenen altres prioritats: no els ho retreu.
La calor de tants dies s’enganxa al cos, en forma de suor pastosa que rellisca amb dificultat. Cada hora que passa té el poder sobrenatural d’eixamplar-se al seu gust, com un estrany monstre que et devora sense pressa, i assaboreix amb llepolia cada mossegada. El tic-tac del rellotge es fa tan insuportable que el comandant s’aixeca per aturar-lo, per evitar que el torni boig un nou pas de la minutera."
.
Fragment d' El nostre pitjor enemic, Cossetània Edicions.

Fals proverbi caribeny.

"Qui enterra un tresor, que no plori quan perdi el mapa." 
Fals proverbi caribeny.

06 de desembre 2016

El nostre pitjor enemic

"Una espelma no fa prou llum al despatx, i balla amb espasmes de bruixa, i les ombres es persegueixen al sostre mentre esquiven pedaços de pintura que cau."
.
Fragment d' El nostre pitjor enemic, Cossetània Edicions.

Homenatge a la gent gran a Cornundella




El passat 27 de novembre vaig gaudir i participar a l’Homenatge a la gent gran que es va fer  per primer cop a Cornudella de Montsant. Va ser un acte emotiu, amb una Renaixença plena de gom a gom, en un dia que la pluja no fou capaç de deslluir. S’homenatjaven els avis i àvies amb més de vuitanta anys. Ho estàvem en família, acompanyant ma mare. Trobareu una bona crònica en aquest enllaç.
Tres setmanes abans, durant la presentació d’El nostre pitjor enemic a la Biblioteca, el Salvador Salvadó, l’alcalde, em va explicar l’acte i, com aquell que deixar anar la cosa, em va dir que jo hi podria col·laborar. No és que m’ho demanés, sinó que ho va dir amb la tranquil·litat i confiança de saber que no hi ha obligacions, que la meva predisposició és sempre absoluta. Li vaig proposar que diria el que jo volgués, i li va semblar bé. Una breu reflelxió sobre el que representa madurar, va precedir la lectura d’un conte, evidentment, amb una velleta de protagonista “Tossut de mena”, inclòs al recull Una sortida digna. És un dels meus contes preferits, dels que més vegades llegeixo en públic, perquè crec que representa bastant el meu estil, amb tendresa, amb humor, amb gent senzilla, amb gent gran, amb gran gent.
I un altre regal pel record: mon fill també pujà a l’escenari a llegir una parell de frases dedicades a la gent gran. Se les sabia de memòria, però li vaig aconsellar que les portés escrites. I s’equivocà una vegada, però va saber aturar-se, i demanar perdó, i rectificiar, i continuar. Gent petita; gran gent. 

05 de desembre 2016

Sobre El nostre pitjor enemic a Mont-roig



El passat 25 de novembre vaig presentar El nostre pitjor enemic a la Biblioteca Joan Miró de Mont-roig. Totes les presentacions són especials; aquesta, per diversos motius. En primer lloc, tornava a la Biblioteca que inicià les sessions del seu Clubde Lectura amb El vertigen del trapezista, el març de 2009. En segon lloc, comptava amb un estimat presentador, gran músic, cantant i millor persona, com Jesús Fusté.
El meu cotxe va estar  a punt d’amargar-me el dia, perquè s’havia quedat sense bateria a primera hora del matí, i el dia era fred; fred no, gelat. Però la biblioteca ens va rebre amb olor de pintura, i el fred no passava de la porta. Jesús Fusté no és un presentador tradicional, ell només parla de les emocions que li desperta el llibre (per això el vaig escollir, entre altres coses), i encetem una mena de diàleg ple de complicitats entre els dos i, després, amb els assistents, amb qui, d’una manera o altra, ens uneixen algunes coses, records, sensacions.
Però l’acte també fou especial perquè representava una retrobava amb Judit Robert, bibliotecària i escriptora, amiga d’infantesa de Jesús al seu poble de Pradell de la Teixeta, i el sopar de tots tres després de l’acte, fou una barreja de tertúlia cultural i intercanvi de vivències, d’aquells que et regala la vida, que combaten el fred i et carreguen les bateries.

Un comentari sobre l’acte al blog de la Biblioteca.

04 de desembre 2016

Sense cadàver, de Fàtima Llambrich


Sense cadàver, de Fàtima Llambrich
Ara llibres, 2016
Sinopsi
Una investigació periodística de primer ordre convertida en un addictiu relat policial. Un cas real, una investigació criminal per doble homicidi en la qual els cadàvers no s’han trobat. Reuneix tots els ingredients dels millors thrillers: investigadors incisius, un testimoni que contradiu la pròpia testificació, un puzle d’indicis circumstancials i un sospitós, Ramón Laso, els antecedents del qual no passaran desapercebuts als investigadors de la Unitat Central de Persones Desaparegudes.

Després d’anys d’entrevistes amb Ramón Laso al centre penitenciari on està empresonat, Fàtima Llambrich ha aconseguit traçar el viu retrat d’un home inquietantment seductor. Condemnat a 30 anys de presó, insisteix en la seva innocència i defuig parlar d’un passat que l’ha sentenciat de per vida. Sense cadàver s’endinsa amb destresa en la metodologia que ha servit als investigadors per fonamentar la primera condemna a Espanya per doble homicidi sense que s’hagin trobat els cossos de les víctimes, ni es tinguin restes biològiques incriminatòries, ni testimonis concloents, ni tan sols una arma del crim i amb un acusat que defensa la seva innocència. Tomben, així, el fals mite del sense cos no hi ha delicte.

03 de desembre 2016

Pesolet, de Davide Cali, amb il·lustracions de Sébastien Mourrain


Pesolet, de Davide Cali, amb il·lustracions de Sébastien Mourrain
Baula Edicions
Sinopsi

Quan en Pesolet va néixer, era menut. Molt menut.
Quan va començar a anar a l’escola, es va adonar que era massa petit.
Massa petit per a la seva cadira, massa petit per tocar la flauta, massa petit per fer educació física.
I a l’hora del pati, en Pesolet no jugava amb els altres, sinó que passava l’estona dibuixant.

02 de desembre 2016

que em regalis

Que em regalis tot allò que cap als teus dits,
la mà oberta,
la carícia,

l’espai perquè m’hi pugui adormir sense pressa.

01 de desembre 2016

temps

El temps tot ho cura.
Ser-hi a temps.
Temps de….
Temps per a...
Contratemps.
Temps era temps.