"El sol travessa sense compassió la
tarda, nua de núvols que amoroseixin d’ombra la calor. Son pare s’ha quedat
adormit al sofà mentre mirava el Tour de
França, i els roncs se senten de tota la casa.
Avorrit, Néstor mira pel balcó, amb la barbeta recolzada a la barana, fent-se
llàstima a si mateix, imitant, sense voler, la cara de pena dels geranis que
reclamen la ració d’aigua diària. Sa mare, que sempre s’avança als neguits de
tot ésser viu que està al seu càrrec, acut amb una regadora i s’inventa una
pluja petita que cau dolça damunt dels testos. Son fill es fa l’interessant i
simula que no l’ha vist. L’olor de les flors, agraïdes, omple el vespre, i un
raig d’aigua, que sa mare desvia amb tota la intenció, mulla els peus del
Nèstor, que no pot evitar posar-se a riure."
.
