Poematges

No temo que el rastre dels meus passos a l'aigua sigui fugisser.
Sempre que llepo la sal recordo el mar.
.
Inspirat en una imatge del nou blog Poematges, al qual podeu participar amb imatges o poemes.

Cares del món (267)

Llegint John Cheever

-Buit?
-Esperançat.
.
Inspirat en una foto que podeu veure a Cròniques sota el mugró.

De petits prínceps

Ahir s'acabaren les vacances i avui torno a la feina a l'Àrea de Serveis de l'Ajuntament. S'acabaren unes setmanes viscudes amb intensitat amb el nostre fill, dies de tocar tambors, seguir gegants, fer castells a la platja i intentar respondre les eternes bateries de perquès (el nostre fill mai renuncia a una pregunta un cop l'ha feta). Mentre li llegia el conte anit, m'assetjava una sensació de malenconia, i he recordat el fragment final d'El petit príncep que llegeixo a continuació.
Avui recuperaré informes a mitges, continuaré expedients de vital importància, faré comptes, pressupostos... Segurament avisaré un electricista perquè encengui o apagui algun fanal, o demanaré un jardiner que tingui cura de les roses, per molt orgulloses que siguin. Mentrestant, imaginaré que intento fer un món millor pel meu petit príncep.

Relats terrorífics!!!

Us agraden els relats terrorífics? Res millor que Edgar Allan B.O.E.

M'aturo enmig d'un batec d'ales, silent.
Salpo cap a l'instant següent sense recança.
.
Inspirat en una foto d'Araceli Merino.

Esperant

Esperant que empenyin el meu rumb
se m'adormen els braços,
obliden vells esforços els peus.
Renuncio a l'horitzó d'un món nou.
.
Inspirat per una imatge del blog Ara mateix.

Desdefinicions, i Paraules embarassades

Coneixedor de la meva malaltissa mania de jugar amb les paraules, l'amic blocaire i escriptor Josep Manel Vidal em va enviar fa un temps un llibre per l'estil de les meves Desdefinicions, d'un autor que practica aquest joc molt abans que jo. Es tracta del Diccionari de paraules embarassades, d'Antonio R. García López.
Com a mostra, les següents:
Entrebanc. Obstacle, cosa que destorba en un establiment que guarda els diners dels clients i dóna crèdits a empreses i particulars.
Lavativa. Ènema amb impost sobre el valor afegit.

Alliberat El brogit de l'Ebre

Alliberat a Tortosa El brogit de l'Ebre

Tu rai! Mig segle d'un restaurant, de Neus Pallarès

Vaig conèixer les germanes Pallarès, la Neus i la Teresa, fa uns quants anys, en un acte en homenatge a Jesús Moncada, i em van enamorar. Són encantadores, i la seva passió pels llibres i, sobretot, per Moncada, és encomanadissa. Jo les anomeno les dones que fan espelmes, perquè a aquest ofici es dediquen a la seva casa-taller a Arnes. Però durant molts anys ja sabia que s'havien dedicat a la restauració, on precisament conegueren a Jesús Moncada.

Ara, la Neus, ens explica en aquest llibre la història d'aquest restaurant de Barcelona, de com el seu pare el va fundar, de com va passar a ser un restaurant de moda, de com es va fondre amb l'arribada de la Barcelona postolímpica.

Narrat en primera persona, el llibre és molt directe, de seguida ens sentim identificats amb la protagonista, patim amb ella tota la problemàtica que envolta un restaurant i que sovint tendim a desconèixer, o a suposar que en sabem més que ningú. Jo mateix, juntament amb amics amb qui he anat a sopar molts cops, ens hem posat a fabular sobre el restaurant ideal, i de com hauria de funcionar, de com tractar la clientela, de com amanir els plats.

Però la restauració (o l'hosteleria, com prefereix dir-li l'autora) és molt més sacrificada i complexa del que ens pensem, i sovint la paciència que cal prendre amb certs clients ha de ser enorme (ens n'explicarà uns quants exemples).

Qui va a un restaurant, vol oblidar els seus problemes i obviar els dels altres, vol crear un oasi de perfecció al seu món, i no ens dol demanar qualsevol cosa, i no volem entendre'n les complicacions. "És difícil fer entendre a la gent allò que no vol entendre", diu l'autora. La clientela vol ser servida i, en alguns casos, injustament, tracta amb cer menyspreu el personal que els serveix, potser per la necessitat de sentir-se més importants. Sempre ajuda afegir un "si us plau", un "gràcies".

Quan la distància no es mesura en centímetres,

quan el llenguatge no ens uneix,

quan l'experiència es fa frontera,

quan ens separa la il·lusió.

.

Il·lustració de Roger Pich.

North Star, de Mike Olfield

Infern (2)

Quan la condemna i el premi es fonen, em torno addicte a la teva pell, i ja no espero la sentència; sí, culpable a cadena perpètua.
.
Inspirant-me en uns versos de Filant prim.

Cares del món (266)

Jaume Bech em regala una nova Cara del món, a qui obeiré immediatament. Algú l'ha vista per Ripoll?

Assedegat, tasto les olives del dia una a una. Tenen pinyol, i romanen així més temps a la boca.
.
Text per participar a la proposta literària del blog Antaviana.

Llegint Artur Bladé i l'Edat d'or

Potser

Durant aquell breu moment en què el descafeïnat en pols es resisteix a fondre's amb la llet desnatada, pensa que potser avui és el dia de trucar-la. Potser. Potser tornarà al cafè normal.
.
Inspirat en un poema del blog Calaix de sastre.

Les paraules m'assassinen; la teva manca de paraules.

Inspirat en una imatge d'Àlex Monfort.

Desolació

Lleixes i armaris buits, calaixos sense motius per romandre tancats. Quan tu te'n vas.
.
Inspirat en una imatge de Tere Balañà.

Viatges

Bon viatge, llum. Rere el vidre del teu record espero que retornis.
.