La primera vegada que
vaig descobrir que en pocs minuts em podia desprendre de totes les capes que
t'envolten i t'embolcallen, em vaig esborronar, vaig tenir por de caure en un
abisme
La ciutat invisible,
d’Emili Rosales
.
L’amor és gerd com una
nevada tendra,
assassí, com la punta d’una rella, fonedís
com el color d’un peix.
Poemes del sud, de Cinta
Mulet
.
Tot ha estat un naufragi
on la mar era la primera mentida
L’efecte espantall,
d’Agustí Masip
.
Amb
molts diners i els publicistes adequats, la gent del carrer està disposada a
creure’s qualsevol cosa.
El
joc de déu, de Salvador Macip
.
Aleshores vaig començar a
entendre que si el futur era la possessió més preuada, només si l'omplia de
projectes, d'il·lusions, podria refer-me de tot el que anava deixant enrere.
El somni de Tàrraco, de
Xulio Ricardo Trigo
.
Mentre
el contemplo per enèssima vegada, em pregunto si en aquest riu me n’hi he
deixat un bocí o si, al contrari, és d’aquest riu que en porto un bocí allà on
vaig.
Esmorzars
de l’Ebre, d’Ignasi Revés
.
Després de matar-lo d’un
sol tret va estar bona estona furgant-li la ferida, del tot convençut que la
víctima no tenia cap dret de quedar-se-li la bala.
Glops, de Joan Pinyol
.
es va posar en marxa el
voluble joc de la memòria, que sempre presenta els records desordenats, fent
salts en el puzzle del temps
Impremta Babel, d’Andreu
Carranza
