Amb Collita de foc, Carme Meix ens trasporta al gust més agre de la terra, a la tragèdia repetida, a la fatalitat amb què es veuen atrapats els personatges, gairebé fregant el drama amb què Sebastià Juan Arbó ens va descriure la vida al Delta a Terres de l’Ebre. Però aquí el decorat és de secà, entre l’Alt Maestrat i la Terra Alta, amb la vinya com a esperança i tomba alhora, entre un segle que acaba i un altre que comença, amb la fil·loxera com a botxí. Rafel Esplà, el protagonista fugirà del seu poble i de les guerres carlines a la recerca d’una terra millor, més amable i generosa, més tova i agraïda. Però el destí el perseguirà, i li reconeixerem algun cop trets del pare mancat de tendresa del qual va voler allunyar-se. L’amor l’esquiva, es fa esperar, i quan arriba s’ha florit per manca d’ús, s’ha fet malbé com raïm madur sota la pluja; però la mort no, la mort es torna fidel companya a cara revolta de camí, injusta, cruel, enduent-se a qui més estima un i altre cop: “No el vaig voler tocar. Mai més no vaig voler tocar el cos d’una criatura morta. Mai més. Lo seu pes, de plom, me podia desllomar”. La mort i el treball dur del camp, un treball que encadena i allibera, vés a saber amb quines proporcions. Una novel·la amb color de terra, amb el gust d’un dol que dura massa.03 d’abril 2011
Collita de foc, de Carme Meix
Amb Collita de foc, Carme Meix ens trasporta al gust més agre de la terra, a la tragèdia repetida, a la fatalitat amb què es veuen atrapats els personatges, gairebé fregant el drama amb què Sebastià Juan Arbó ens va descriure la vida al Delta a Terres de l’Ebre. Però aquí el decorat és de secà, entre l’Alt Maestrat i la Terra Alta, amb la vinya com a esperança i tomba alhora, entre un segle que acaba i un altre que comença, amb la fil·loxera com a botxí. Rafel Esplà, el protagonista fugirà del seu poble i de les guerres carlines a la recerca d’una terra millor, més amable i generosa, més tova i agraïda. Però el destí el perseguirà, i li reconeixerem algun cop trets del pare mancat de tendresa del qual va voler allunyar-se. L’amor l’esquiva, es fa esperar, i quan arriba s’ha florit per manca d’ús, s’ha fet malbé com raïm madur sota la pluja; però la mort no, la mort es torna fidel companya a cara revolta de camí, injusta, cruel, enduent-se a qui més estima un i altre cop: “No el vaig voler tocar. Mai més no vaig voler tocar el cos d’una criatura morta. Mai més. Lo seu pes, de plom, me podia desllomar”. La mort i el treball dur del camp, un treball que encadena i allibera, vés a saber amb quines proporcions. Una novel·la amb color de terra, amb el gust d’un dol que dura massa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Sempre he sentit a dir, suposo que des del punt de vista de ciutat, que la gent del camp, de pagès, viu molt bé. No hi han problemes ni complicacions vivint de portes obertes. Però la literatura en ensenya que la gent del camp té els mateixos problemes existencials que tothom, i les bones collites costen de sembrar i cultivar , aquí i arreu. Bona recomanació, me l’apunto.
Fins aviat.
Una gran novel·la. Vaig tenir l'oportunitat de participar com a jurat en el premi vila d'Ascó que va guanyar.
Gràcies Jesús. El teu comentari m'ajudarà a aixecar la moral en hores baixes.
Me l'acave de llegir. M'ha encantat. gràcies. Una castellfortina.
Publica un comentari a l'entrada