No és el que sembla, de Josep Igual

Els moments inicials a tastar un nou llibre sempre tenen quelcom d'especial. De vegades hi arribem verges, amb il·lusió i certs dubtes alhora sobre si el menú ofert ens plaurà. Altres cops, en canvi, fem cap a un d'aquells autors de capçalera, juguem sobre segur, com quan reincidim en un restaurant determinat amb la clara intenció de demanar aquell plat deliciós que tant ens agrada, i comencem a salivar només travessar el llindar de la porta. Aquest és el cas de Josep Igual i la seva narrativa breu, que assaborejo lentament, imaginant la veu sovint rogallosa de l'autor. No és el que sembla és el seu nou llibre (no l'últim, espero), un nou recull de la mirada observadora d'Igual, navegant entre fets d'un realisme nu (he dubtat a l'hora d'escollir l'adjectiu idoni) i d'altres de sobrenaturals, més realistes encara. Passegem pels trossos de vides que ens mostra Igual (que ens mostra i amaga) sense ànim de treure'n l'entrellat, només de compadir-nos de vegades, de tornar-nos una mica més humans.