Als meus pares
i a tota la generació
que, amb esforç, va patir i superar la postguerra
i de la qual som hereus.
i a tota la generació
que, amb esforç, va patir i superar la postguerra
i de la qual som hereus.
Els meus pares són de família humil, treballadora, i potser el fet de ser tots dos fills únics els va dotar d'un especial sentit de la responsabilitat, especialment durant uns anys en què la col·laboració de tots els braços era necessària per a tirar endavant la família. La guerra i la postguerra va omplir la infantesa i la joventut de mancances, de records terribles, els va impedir l'accés a una educació millor i els va robar oportunitats. Malgrat tot, com tota la seva generació, amb molt d'esforç i gran capacitat de sacrifici van sortir endavant i van poder oferir al meu germà i a mi uns estudis sense els quals, probablement, ni la meva vida d'avui ni els meus llibres no haurien estat possible.
Per això els he dedicat El vertigen del trapezista, on hi conviuen amagats alguns dels seus records.
5 comentaris:
Em sento completament identificada amb la situació dels teus pares.
La falta de possibilitats ens ha
fer espavilar.
"Es de bien nacidos ser agradecidos".
Som fills d'una generació que valorava la cultura i l'escola perquè ells no hi havien pogut accedir.
Ara això no passa. Tot és tan fàcil, que no es valora el que tenim. Potser hauríem de recordar tot el que ha costat arribar on som.
Que ets maco!
Doncs si, un homenatge de reconeixement, que ben segur, els farà contents i orgullosos de tenir-te com a fill, un gest preciós..els meus pares, s'assemblen bastant als teus, persones senzilles, que van tirar endavant, i van donar tot lo que tenien per l'educació dels seus fills.
Petons maco, molt bon dia.
Que ets maco!
Doncs si, un homenatge de reconeixement, que ben segur, els farà contents i orgullosos de tenir-te com a fill, un gest preciós..els meus pares, s'assemblen bastant als teus, persones senzilles, que van tirar endavant, i van donar tot lo que tenien per l'educació dels seus fills.
Petons maco, molt bon dia.
Ho subscric totalment. Els pares de la nostra generació -els que vam néixer els 60- en van viure de l'alçada d'un campanar.
Cuida'ls !
Publica un comentari a l'entrada