02 de març 2008

Mil cretins, de Quim Monzó

Aquesta setmana m'he llegit un dels llibres més venuts i comentats de la temporada, per la qual cosa potser no queda gaire cosa a dir que no se sàpiga d'aquest recull de relats, per això he recollit al final del post alguns dels comentaris que he trobat.
Una de les primeres impressions en obrir el llibre és el total convenciment de trobar-me davant d'un Quim Monzó. Per als seus lectors habituals és ben fàcil reconèixer el seu estil i fins i tot intuir-ne el gest i el to amb què acompanya cada frase. Un dels seus recursos més utilitzats és la reiterada repetició de frases i paraules que em traslladen a un món sense sortida, del qual n'és impossible escapar. L'home viu atrapat en el seu propi cercle, especialment als contes de la primera part del llibre.
A Monzó li agrada explicar allò que, per la seva aparent evidència, no necessita explicació, i en molts fragments m'ha recordat les seves brillants intervencions al programa de Miki Moto, Persones Humanes.
Possiblement, el conte que més m'ha agradat ha estat l'últim de la primera part, amb un títol molt irònic: L'arribada de la Primavera. El protagonista es troba davant del mur del darrer compte enrere dels seus pares, immersos al tram final i agònic de la vida.

"No parava mai ni un minut per no haver-se de preguntar què podria fer en aquell minut que parava"
"La mare és a la cadira, adormida. El pare és al llit, de costat, amb aquella seva respiració exagerada. L'home mira per al finestra. Si fos la primavera veuria els arbres plens de fulles noves però com que és l'hivern, només veu les branques, pelades, i al lluny la boira de la ciutat".

Cap comentari: