13 de novembre 2012

Escriure amb els dits

Un dels motius que explica la meva fidelitat al relat breu és que em permet improvisar. Planificar, estructurar, documentar-me, etc, no són tasques que em motivin; sí commocionar-me per un petit detall de tot allò que m'envolta. Després ve l'intent de traducció en paraules.
Així com el principal òrgan sexual és el cervell, també sentim, ens emocionem i escrivim a través d'ell. Però de vegades, el meu cas, penso que no és així. A banda de les petites guspires d'inspiració que m'assetgen a qualsevol lloc i moment, la principal tasca creadora esdevé en el precís i mecànic moment d'escriure. Mentre teclejo lletres i es dibuixen paraules a la pantalla es produeix una mena de xup-xup creatiu i les noves paraules apareixen aparentment soles, com cridades a ballar per un flautista entremaliat. Em deixo portar, sovint, i jugo i m'emociono quan albiro a l'horitzó proper el final del relat.

3 comentaris:

Xavier Pete ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Xavier Pete ha dit...

Jo també he experimentat la mateixa sensació i, com més la sento, major és l'addicció que em provoca. Un consell: porta sempre paper i llapis al damunt. No saps mai on se't pot aparèixer un tema esplèndid per abordar.

Loreto Giralt Turón ha dit...

A mi també em passa. I per més que intento pensar primer la història i després escriure-la, a l'hora de la veritat acabo escrivint un text que no té res a veure amb la idea inicial. De vegades crec que les idees/ inspiració em sorgeixen mentre escric però d'altres vegades ho atribueixo a no tenir massa clar quina història vull explicar o a alguna altra mancança fruit de la inexperiència (que no vol dir que a tu et passi igual).