Un dels motius que explica la meva fidelitat al relat breu és que em permet improvisar. Planificar, estructurar, documentar-me, etc, no són tasques que em motivin; sí commocionar-me per un petit detall de tot allò que m'envolta. Després ve l'intent de traducció en paraules.
Així com el principal òrgan sexual és el cervell, també sentim, ens emocionem i escrivim a través d'ell. Però de vegades, el meu cas, penso que no és així. A banda de les petites guspires d'inspiració que m'assetgen a qualsevol lloc i moment, la principal tasca creadora esdevé en el precís i mecànic moment d'escriure. Mentre teclejo lletres i es dibuixen paraules a la pantalla es produeix una mena de xup-xup creatiu i les noves paraules apareixen aparentment soles, com cridades a ballar per un flautista entremaliat. Em deixo portar, sovint, i jugo i m'emociono quan albiro a l'horitzó proper el final del relat.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Jo també he experimentat la mateixa sensació i, com més la sento, major és l'addicció que em provoca. Un consell: porta sempre paper i llapis al damunt. No saps mai on se't pot aparèixer un tema esplèndid per abordar.
A mi també em passa. I per més que intento pensar primer la història i després escriure-la, a l'hora de la veritat acabo escrivint un text que no té res a veure amb la idea inicial. De vegades crec que les idees/ inspiració em sorgeixen mentre escric però d'altres vegades ho atribueixo a no tenir massa clar quina història vull explicar o a alguna altra mancança fruit de la inexperiència (que no vol dir que a tu et passi igual).
Publica un comentari a l'entrada